Els quatre faristols de quatre mides
El periodista Albert Calatrava explicava a La tarda de Catalunya Ràdio una qüestió tècnica respecte als faristols del Congrés de Diputats a Madrid. Diu que en tenen quatre de diferents mides, que posen segons l’alçada dels oradors. Quan els encarregats (els encarregats dels faristols) treuen el més voluminós, ell i els seus companys ja saben que li tocarà parlar a Pedro Sánchez, que és, per dir-ho en paraules de la meva tieta Pura, “alt com un sant Pau”, de la qual cosa es dedueix que sant Pau, a diferència de sant Pere o santa Tecla, era una mena de Loquillo de l’època.
Entenc que aquests faristols no poden ser com els dels músics, perquè si bé uns i altres suporten papers, els de ses senyories, a més a més, han de suportar un got d’aigua. Però trobo que si hom ha arribat a la Lluna pot també dissenyar un faristol ajustable, com ho són les cadires i els peus de micro.
El món evoluciona, però hi ha coses que no. Em meravello cada cop que veig un aparell d’aire condicionat en un balcó, amb una ampolla d’aigua de plàstic, d’aquelles de cinc litres, que serveix per recollir l’aigua que surt del tub. Em meravello cada Cap d’Any, quan em poso la gorreta de cartró preceptiva i la goma de la barbeta no dura ni dues campanades. Em meravello quan veig conductors de patinet obligats a frenar amb la sola de la sabata. Em meravello amb les cadires del carrer, fixades a terra, però encarades a l’aparador d’una botiga, posem per cas, de cascos de moto. Em meravello amb algunes culleretes de cafè. Em meravello amb les fundes per a ulleres que et donen a la perruqueria perquè no les taquis amb el tint. Em meravello amb els programes informàtics que fan firmar contractes amb el dit a la pantalla de l’ordinador. I amb els faristols del Congrés, també.
