ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Els quatre evangelistes (II)

Jesús no va escriure mai cap paraula. Això diuen. Però jo penso que ell sabia llegir i escriure, d’altra manera no hauria sabut interpretar per ell mateix l’Antic Testament, ja que per a això no és suficient la memòria, per prodigiosa que fos la seva. Penso que si ell no va escriure ni un mot és perquè no volgué. Ell devia voler que els qui escoltaven les seves paraules i contemplaven les seves ocurrències les narressin i les interpretessin amb total llibertat, com crec que degueren fer. Així penso que ho feren els quatre evangelistes sense faltar mai a la realitat. Malgrat tot, més endavant, la mateixa Església en va fer la seva pròpia tria i la seva pròpia selecció particular. Quan ho decidí, les va publicar com a canòniques. Les que no passaren el tall, foren marginades i més tard publicades com a evangelis apòcrifs. Jo no hi tinc res a dir. Sempre he pensat que l’Església ha actuat de bona fe en aquest aspecte essencial de la doctrina cristiana. Sempre ha actuat com millor sap i com millor ha sabut, i en sap i n’ha sabut molt. A partir d’aquesta tria, oficial i evangèlica, de l’Església Catòlica, penso, sense que vulgui ser gens ni mica irreverent ni bel·licós, que cada lector dels Evangelis canònics, amb tota la bona fe del món i d’acord amb la seva pròpia consciència, en pugui fer també la seva lectura. Això sí, però, sense voler-la imposar a cap persona ni a cap col·lectiu. Aquesta particular lectura, lliure i responsable, ha de ser per a gaudi propi i millora personal.

El que em sembla molt agosarat és, justament, el rampell precipitat de l’Església a decretar els seus Manaments. Jesús ja havia acceptat els que Déu havia dictat a Moisès, i només al final dels seus dies en dictà un de propi: que ens estiméssim els uns als altres. Quines poques feines tingueren sant Pere i els seus successors d’afegir entrebancs allà on no n’hi havia! Jesús no digué mai que haguéssim d’anar a missa cada diumenge ni a confessar-nos per Pasqua Florida, ni a combregar només quan ja feia més de vuit hores que havíem menjat, o en dejú, ni a vestir-nos d’una manera determinada ni moltes coses més que a mi em semblen del tot supèrflues i absurdes. Que l’Església ho aconsellés o ho suggerís hauria estat més o menys correcte, i una demostració d’amor i un homenatge a qui l’havia fundada. Però amb tantes normes, penso que es va passar i, el que és més greu, va impedir que els que volien seguir Jesús ho fessin sense condicionaments ni criteris xocants. Almenys, a mi, de cada dia em xoquen més, els trobo, si no improcedents, sí dubtosos i qüestionables. Però això va amb el meu caràcter escèptic i un tant pirrònic. Per creient i practicant que sempre hagi estat i segueixi sent, que ho sóc.

En aquest sentit normatiu de l’Església caldria recordar el passatge de la dona que patia pèrdues de sang des dels dotze anys, o des de feia dotze anys, que en el fons ve a ser el mateix. És igual. Ho comenta molt bé Alberto Maggi en un dels seus llibres: aquesta dona anònima, que descriu també com la Verònica que eixuga més tard la cara a Jesús quan porta la Creu en el camí que el conduirà al Calvari i a la seva crucifixió: totes dues són la mateixa. En tot cas, també, segons alguns exegetes, representa el poble jueu i les seves dotze tribus. Aquesta dona havia estat rebutjada per tots els metges i vivia totalment marginada i abandonada. No podia estar a prop de ningú ni ningú la podia tocar. Tot en ella era impur, com si fos una leprosa o una apestada. De la mateixa forma, aleshores, tot el que estava relacionat amb el sexe ho era, impur. D’una manera absoluta en el cas de les dones, i, molt més, si tenia irregularitats en les menstruacions. La dona de l’Evangeli és impura de manera summa i crònica. Una dona com ella no tenia dret a res: ni a mantenir relacions, ni a la pròpia herència, ni a casar-se i, si ja ho estava, el seu marit tenia dret a rebutjar-la de per vida sense estar obligat a recompensar-la en cap context.

Però aquella pobra dona ha sentit a dir que Jesús cura, que Jesús no posa cap impediment entre l’amor de Déu i els homes. Encara que tenia prohibit acostar-se a ningú, ella s’esmuny entre la gent i li toca la roba: poden més les ànsies de curar-se que la por de la moral establerta. “Qui m’ha tocat?”, pregunta Jesús. Ella s’espanta, no sap on amagar-se, se sent culpable del que ha fet, d’haver transmès a Jesús la seva malaltia contagiosa. No pot més i confessa la seva transgressió: “He estat jo”, diu arrufant-se i abaixant el cap fins a terra. Jesús la convida a aixecar-se i l’anima a seguir el camí: “Filla, la teva fe t’ha salvat”.

No només ha curat aquella dona del seu mal, sinó que amb la seva acció davant tothom ha alliberat totes les dones jueves de les innumerables supersticions que pesaven sobre elles. Tantes vegades com s’ha dit que les dones romanen en un segon pla als Evangelis, aquí veiem que Jesús les col·loca en primera línia, amb tots els drets i totes les prerrogatives de la condició humana. Se’l miren els presents, tots astorats: què diu aquest, què ha fet? Quin escàndol! Quina gran prova d’amor i d’humor ha estat aquesta! “Vés-te’n en pau i curada de tots els teus turments”. És a dir, vés-te’n feliç perquè has tingut fe. No en mi, que també, sinó en tu mateixa. Si això no és per pegar bots i fer xaquelines, ja em direu què és.

El que jo volia, però, era comentar la forma estilística dels  textos de Mateu, de Marc, de Lluc i de Joan. Grandiós! Superior! A quin ateneu havien anat a aprendre a escriure aquells quatre bons homes? D’on els venia aquella saviesa literària i poètica. Recordo que el professor de literatura Tòfol Serra, el nostre il·lustre i gran home de lletres, estudiós de la Bíblia, escriptor rar entre els rars, aforista extraordinari, surrealista i dadà, home de gran cultura i tertulià enginyós i brillant, sempre citava els Evangelis com els escrits de prosa més precisa, concisa, contundent i perfecta que ell havia llegit. Molt millors que els de Lec, de Chamfort o de Lear, que eren tres dels seus pensadors aforístics preferits.

                   I és així com ho dic.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF