Quantificar

La quantificació dels problemes en facilita la comprensió. Ara als mitjans es parla del perill que Rússia envaeixi Ucraïna i -més enllà de si és factible- el tema s’analitza superficialment.

La força dels estats està lligada al seu PIB, al seu pes econòmic. A llarg termini, en un conflicte, aquesta realitat és indefugible. Es va demostrar a la guerra entre els EUA i el Japó de 1941 a 1945. Era impossible que el Japó vencés els EUA per la desproporció de PIB, de població i de recursos, malgrat que en els primers dos anys semblava que el Japó podia guanyar. A curt termini la força militar és determinant, però a llarg ho són l’economia, la població i l’extensió.

El PIB de Rússia és de 1.483 BU$, superior al d’Espanya només un 16%, 1.281 BU$, però 14 vegades inferior al dels EUA, la meitat que el de França i lleugerament superior a un terç del d’Alemanya. Rússia té menys del doble d’habitants que Alemanya i menys de la meitat que els EUA. La capacitat de Rússia de resistir un conflicte armat llarg en el temps amb els EUA és nul·la per desproporció de capacitat econòmica i humana. Per tant, la política de Rússia en relació a Ucraïna està determinada només pel curt termini.

Ucraïna va patir la revolució de la plaça Maidan el 2013, que va fer fugir el president Ianukóvitx a Rússia perquè es va fer evident que defensava els interessos de Rússia i no els d’Ucraïna. Va ser una revolta ciutadana, origen d’una forta repressió del govern pro-rus. La desestabilització russa d’Ucraïna, l’intent d’annexionar-se Donetsk i Lugansk, províncies orientals d’Ucraïna on Rússia va iniciar una guerra de secessió de baixa intensitat, i la invasió de Crimea van causar 14.000 morts. La memòria d’aquests fets i la permanent amenaça de Rússia en els darrers anys han fet evolucionar l’opinió de la ciutadania d’Ucraïna vers una posició clarament prooccidental. El 67% de la població és partidària d’entrar a la UE i el 52% a l’OTAN, segons enquestes recents.

Si fos possible militarment, ¿com podria explicar el president Putin la invasió d’un estat independent que no vol ser controlat per Rússia, té l’experiència recent del que això significa i és clarament prooccidental? Pot, i ho ha fet, envair Crimea, regió russa fins a 1952, però no un estat de 45 milions d’habitants i de 600.000 km, més gran que Espanya. No té la potència militar necessària i menys l’econòmica si Ucraïna compta amb el suport econòmic i militar d’Occident.

Com ha recordat recentment Timothy Garton Ash, Europa té dos possibles models d’organització política. D’una banda, el model Hèlsinki, “una Europa unida, lliure i en pau”, que es va estructurar entre 1975 i 1990 i va donar lloc a la creació de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, OSCE, constituïda per estats democràtics iguals i sobirans que es comprometen formalment a resoldre els seus conflictes per mitjans pacífics. De l’altra, el model alternatiu, el d’àrees d’influència, consagrat a Ialta el 1945: l’occidental (EUA) i l’oriental (URSS), que s’organitza de manera independent, com la sublimació de dos models antagònics i confrontats, capitalista i comunista. Va ser el pactat per Stalin, Roosevelt i Churchill al final de la Segona Guerra Mundial.

És obvi que Occident aposta pel model Hèlsinki i Rússia pel Ialta. El plantejament rus és la defensa d’un imperi que té la condició de tal, el domini per la metròpoli dels territoris colonitzats, amb la característica singular que aquests són directament veïns de la metròpoli i no transoceànics, com era el cas als imperis del Regne Unit, França, Holanda i Espanya.

A curt termini, Rússia té l’avantatge que li atorga el subministrament de gas de què Europa depèn, no té alternativa, i d’una economia amb reserves, que li permetria superar un eventual període d’embargaments i restriccions. És, doncs, evident que Occident té una feblesa a curt termini i Rússia a llarg termini. D’aquestes circumstàncies es deriva una possible solució. Aproximar Ucraïna en els àmbits econòmics i polítics a la UE i a Occident, sent això el que vol fer i desitja la seva ciutadania, però simultàniament arribant amb Rússia a un acord de neutralització militar d’Ucraïna per eliminar l’excusa russa de l’amenaça militar occidental, que és el que ara s’esgrimeix i no té raó de ser.

Un acord sobre aquesta base necessita temps per ser creïble, però suposa una garantia per a Ucraïna i altres repúbliques exsoviètiques de l’est d’Europa, perquè la seva neutralitat estaria garantida per la força política i militar dels EUA i Europa.

La conclusió és que la feblesa de Rússia no fa factible una guerra de llarg abast i que l’existència d’una solució, que reforçaria el model occidental d’“espai d’estats lliures i iguals”, eliminant explícitament per la neutralització “l’amenaça militar a Rússia”, permet pensar que una solució està a l’abast. Això si es capeja la tempesta actual de manera prudent, evitant accidents que, si es produïssin, podrien convertir la crisi en catàstrofe.