Qatar i la hipocresia Mundial
Pocs dies després de l’èxit esportiu i d’assistència del partit entre el Barça i el Reial Madrid femení, la masculinitat futbolística torna a acaparar la informació esportiva, amb les classificacions per al Mundial de Qatar que es farà entre el novembre i el desembre d’enguany. La majoria de mitjans participen en l’emblanquinament del país i el seu règim, que qualifiquen com un “dels més oberts del món àrab”, quan en realitat totes les dones tenen, d’acord amb la llei fonamentalista, un “guardià” que les controla i oprimeix d’ençà que neixen. A un judici allà, el testimoni d’una dona val menys que el d’un home; la violència domèstica no existeix perquè les dones tenen prohibit negar-se a mantenir relacions sexuals amb els seus marits. Fa només un mes, una dona mexicana abusada sexualment a Qatar, Paola Schietekat, va ser condemnada a set anys de presó i a rebre un centenar de fuetades.
Mentre la FIFA ha anat fent caixa des del minut u de la decisió que el Mundial es fes a Qatar, ja fa una dècada, l’Icònic de Lusail, l’estadi central del Mundial –amb capacitat per a 100.000 persones, revestiment daurat i un hotel dins el mateix equipament– ha estat construït amb mà d’obra gairebé en règim d’esclavitud, provinent de països com Bangladesh, l'Índia o Nepal. Mitjans i equips de futbol patrocinats per Qatar han amagat tot aquest temps els abusos. Ja us podeu imaginar les condicions de feina, amb jornades de fins a devuit hores, set dies a la setmana, i cinquanta graus de temperatura. Això sí, l'estadi diuen que és un exemple de “sostenibilitat”: té plaques solars.
Es calcula que d’ençà de la designació de Qatar com a seu de la Copa del Món hi han mort prop de 7.000 treballadors immigrants, en la construcció de les infraestructures projectades amb vista a l’esdeveniment: el doble que les víctimes civils a la guerra d’Ucraïna fins al dia d’avui. The Guardian se’n va fer ressò ara fa un any, en una extensa investigació periodística que a països com el nostre, on el futbol és un dels opis del poble i una activitat tremendament lucrativa, va passar bastant desapercebuda. No n’hem tornat a parlar, o sí. Alguns mitjans, especialment diaris esportius, fan de tant en tant d’altaveu de personatges com el CEO de Qatar 2022, a qui el diari 'As' regalava fa uns mesos aquest titular: “Els morts a Qatar? Tres, tota la resta és fals”. El futbolista Xavi Hernández, nomenat “ambaixador del Mundial”, afirmava el 2019: “Qatar no és una democràcia, però funciona millor que Espanya”. La influència de Qatar s’estén també al futbol francès; de fet, el París Saint-Germain és propietat de l’emir Tamim bin Hamad Al Thani, ben igual que el Manchester city és del xeic Mansour bin Zayed Al-Nahyan, dels Emirats Àrabs, una altra democràcia exemplar.
Tot i que a Qatar hi comanda una monarquia absoluta, l’any passat es varen fer les seves primeres eleccions per tal de donar una imatge diferent. Però no hi han pogut votar els esclaus, ni tampoc ha estat elegida cap dona. Els sindicats són prohibits i la llibertat d’expressió i reunió és restringida, com denuncia Amnistia Internacional en el seu darrer informe sobre el país. Un dels organitzadors del mundial, Abdullah Ibhais, va ser detingut pels serveis de seguretat qatarians i falsament acusat de corrupció per atrevir-se a aconsellar que no s’amagàs una vaga de treballadors involucrats en la construcció de l’estadi i que se n’havia de millorar la situació laboral.
De moment, la comunitat internacional ni ha establert ni establirà sancions contra Qatar. Per contra, que s’hi faci el Mundial és un premi a tot l’anterior. Perquè, clar, tenen combustible per als motors del nostre estil de vida. Ara que ha tornat al discurs públic la vella política de blocs, i ressona de bell nou aquell invent d’Orient contra Occident, Qatar és la prova que demostra la falsedat d’una divisió del món a la mida dels nostres interessos. A Qatar no tenen democràcia, però tenen capitalisme, i, clar, això fa que tot flueixi. Com el gas liquat del qual és el primer exportador mundial, cosa que els converteix en amics estratègics, malgrat tot.
La responsabilitat dels països occidentals i de la FIFA no és sols per omissió. La Copa funciona gràcies a la FIFA World Cup Qatar 2022 LLC, una societat de responsabilitat limitada constituïda el 2019, amb un 51% d’accions de la FIFA i el 49% en mans del comitè organitzador qatarià. Per tant, la FIFA té molt més poder i capacitat d’intervenir en aquesta realitat del que sembla. Però clar, són 200.000 milions d’euros que els qatarians han posat ja en aquest Mundial, i aquí no hi ha qui es mogui de la foto. Qatar és, enmig del drama d’Ucraïna, de l’emergència climàtica subratllada pel darrer informe de l’IPCC o dels 8.500 infants que moren cada dia de fam al món, el segell de tota la nostra hipocresia acumulada. Tanta, que no hi ha prou petrodòlars que la tapin. Hipocresia Mundial, amb majúscula.
David Abril és professor de la UIB
