Putin, guionista psicòpata

Tolstoi va escriure: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera”. És paradoxal que l’autor d’Anna Karènina fos rus i que sigui Rússia, precisament, la responsable de les imatges devastadores que ens arriben d’Ucraïna i que ens fan intuir que, ara per ara, i contràriament al que suggeria Tolstoi a la novel·la, si les famílies ucraïneses s’assemblen és perquè totes tenen motius de sobres per a la infelicitat.

La guerra d’Ucraïna ens ha esclatat a la cara com una bomba enterrada dècades enrere i explotada a destemps: l’anacronisme, de fet, impregna la percepció generalitzada d’aquest conflicte; no debades, el líder de l’ofensiva, en Putin, personifica unes maneres tan obsoletes, unes retòriques tan putrefactes, que costa emmarcar-les dins l’època de les frivolitats 2.0 i, fins i tot, dels esperpents posttrumpians. Si en un dels seus viatges en el temps s’hagués trobat en Putin, és molt probable que en Marty McFly, el protagonista de Back to the future, hagués intentat convèncer en Doc que allò no podia ser el futur de cap de les maneres, que aquell personatge d’aires dictatorials i actitud d’entreguerres només podia ser una ressonància del passat, una incongruència històrica, un error de raccord, per continuar amb l’argot cinematogràfic.

Mai no havíem viscut tan en directe un conflicte bèl·lic i segurament mai ens hauríem imaginat que presenciaríem escenes de refugiats que segueixen la guerra per Twitter; de búnquers improvisats, ocupats per ucraïnesos millennials amb smartphone que, fins fa una mica més d’una setmana, convivien amb drames de la seva edat, del seu moment: “problemes de primer món” –first world problems– era una manera entre simpàtica i autocrítica de referir-nos als problemes menors del nostre entorn; de referir-nos-hi, és clar, abans que la vida ens tornés a recordar que ningú se’n salva, dels autòcrates embogits, i que, de fet, la sensació d’invulnerabilitat d’Occident té un puntet d’entranyabilitat i una dosi molt més gran d’arrogància.

A onze anys jo no en sabia gran cosa, de les guerres mundials: sabia que n’hi havia hagut dues, és clar, i tenia més o menys clar que els anys vint i trenta eren els anys que se situaven entre les dues. Potser és per això –perquè aquestes dades escasses eren prou reveladores– que recordo una angoixa molt específica i indefinible, no només quan mirava algunes pel·lícules ambientades en el període d’entreguerres, sinó fins i tot quan descobria que una pel·lícula havia estat rodada en aquesta època, assumint, per tant, que l’equip havia filmat la peça tot ignorant que a la guerra terrible que havien deixat enrere l’havia de seguir una altra guerra més ferotge, lamentable i devastadora. Fou també cap als onze anys, de fet, que vaig descobrir Audrey Hepburn, nascuda l’any 1929, i no estic manipulant els meus records si afirmo que una de les coses que més em van commoure aleshores fou adonar-me que aquella criatura adorable era la filla d’uns progenitors que havien patit l’anomenada Gran Guerra i que havien tingut descendència amb l’esperança –ràpidament truncada– que els fills no haurien de ser víctimes d’un conflicte encara més gran, com finalment va passar.

És evident que, quan mirem aquestes pel·lícules, o bé quan llegim llibres ambientats en aquell moment històric, el desconhort que ens envaeix té molt a veure amb la capacitat d’anticipació del drama que ens atorga la nostra perspectiva temporal: la possibilitat de preveure el futur –a curt i mitjà termini– d’uns personatges de ficció tràgicament inspirats en persones i fets reals ens converteix en vaticinadors inevitables d’un desenllaç negríssim que transcendeix i va transcendir l’acte creatiu. Ara, doncs, quan segueixo les informacions sobre el desenvolupament de l’ofensiva russa a Ucraïna i, sobretot, quan reviso els tuits i els articles que comentaven que la pandèmia podia ser la guerra –l’equivalent– de la nostra generació, m’aterra pensar que, al final, per moltes pel·lícules que hàgim vist, per molts llibres que hàgim llegit, per moltes trames que hàgim previst, intuït o profetitzat, el tòpic que “la realitat supera sempre la ficció” agafa una força renovada en escenaris com el que ens toca viure.

I és que, bàsicament, la guerra d’Ucraïna fa trontollar els pilars de diplomàcia i equilibris en què hem volgut confiar –potser ingènuament– durant molt de temps i, per damunt de tot, ens adverteix que, per molt que encara estiguem arrossegant una emergència sanitària mundial que ens ha deixat el món totalment capgirat, les coses poden posar-se molt més crues, sobretot si a la trama complexa hi afegim uns directors confusos i un guionista psicòpata.

Laura Gost és escriptora