Putin, geopolítica i restauració
La crisi geopolítica entre Rússia i la Unió Europea s’accelera, altre cop, a les trinxeres d’Ucraïna. L’acumulació de tropes, tancs i artilleria a la frontera russa, prop del Donbass, es reforçava fa només uns dies amb l’arribada d’un Buk-M1, el sistema de míssils terra-aire de mig abast -el mateix que es va utilitzar el 2014 per abatre un avió de Malaysia Airlines amb 298 persones a bord, quan sobrevolava l’est d’Ucraïna-. Què busca, Vladímir Putin, amb aquest desafiament? Qualsevol resposta està carregada d’especulacions.
El president rus exhibeix múscul militar mentre juga a la negociació per videoconferència amb Joe Biden i, de passada, deixa els Estats Units i la Unió Europea cara a cara amb les seves contradiccions. Washington colla Brussel·les perquè endureixi les sancions contra el Kremlin mentre la UE recela de qualsevol mesura que pugui acabar tenint conseqüències econòmiques o d’estabilitat política per a ells -començant per les exigències de Biden d’aturar l’obertura del gasoducte Nord Stream 2 que ha de bombejar gas rus, per sota del mar Bàltic, directament cap a Alemanya.
Per a la Unió Europea, tot és part d’una estratègia del Kremlin que es juga a diverses bandes: l’escalada militar a la frontera amb Ucraïna, la pressió migratòria des de Bielorússia i la utilització del gas com a arma de geopolítica. Però la línia dura de l’administració nord-americana comença a brandar teories d’una possible invasió russa d’Ucraïna a principis de l’any que ve. L’última guerra d’Europa -cronificada per a la desestabilització intermitent d’una Ucraïna feble- podria fer un salt qualitatiu en qualsevol moment.
IMPERI. Per a Vladímir Putin, Ucraïna és una qüestió personal i emocional. El juliol passat el president rus va publicar un llarg article sobre els llaços històrics entre Rússia i Ucraïna que alguns, com la periodista Anne Applebaum, van interpretar com “una crida a les armes”. Per a altres, suposa la negació del dret d’Ucraïna a existir com a estat independent. Més de cinc mil paraules en un assaig que era un compendi de nostàlgia històrica, ambicions imperials, interessos geopolítics i una estranya barreja de declaracions d’amor i amenaces. Ucraïna, com a bressol de Rússia, és una part essencial i irrenunciable de l’imperi imaginari de Putin.
Aquest mes de desembre fa 30 anys de la dissolució de l’URSS, la “catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”, en paraules de Putin. Obsessionat per la restauració d’un poder ensorrat, el president rus aprofita el desordre global per esgarrapar influències, marcar línies vermelles i esborrar de facto els acords d’un final que es va concretar el dia de Nadal del 1991, quan es va arriar per última vegada la bandera roja de l’URSS que onejava al Kremlin.
FINAL. Enmig de la mobilització de tropes i les especulacions sobre invasions, recordava aquests dies les paraules d’Arkady Ostrovsky, editor del setmanari The Economist, que el gener del 2018 va venir a Barcelona convidat pel CIDOB. Aleshores ja es palpava el deteriorament d’un putinisme aferrat al poder. Ostrovsky advertia que els règims personalistes no saben mai com transferir el poder, i sentenciava: “Crec que la inestabilitat que veurem al final de l’era Putin farà que la dècada dels 90 [a Rússia] sembli com unes eleccions suïsses”.
Vladímir Putin s’eternitza a cop de repressió interna, exhibició militar i capacitat de desestabilització dels rivals exteriors. No hi ha espai per a la distensió. Com més s’esgota el règim, més s’endureix per perpetuar-se.
