12/04/2021

De Pujol a Villarejo

2 min

El reportatge de TV3 Pujol. Els secrets d'Andorra em va semblar un bon reportatge. Tal vegada se'n pot discutir el títol (no vaig veure que s'hi destapés cap “secret”, si com a tal entenem alguna informació sobre el cas que no s'hagi publicat des de la confessió de Jordi Pujol, l'estiu de 2014, cap aquí), però sí que és una recapitulació ordenada dels fets, sobre els quals aporta –que no és poc– una mirada seriosa i adulta. Quan dic “adulta” em referesc a la doble conclusió que es desprèn del reportatge, i que tot ciutadà que vulgui viure en una democràcia hauria de ser capaç d'assumir. A saber: u, no només va ser corrupta Convergència, sinó que també ho van ser Jordi Pujol i almenys una part de la seva família (Marta Ferrusola i els fills Jordi i Josep; aquest darrer sortia al reportatge en qualitat de portaveu de la família i diria que no els va fer exactament un gran servei), i dos, l'estat espanyol ha aprofitat aquesta corrupció per usar-la com a arma de guerra bruta política, al servei dels interessos del nacionalisme espanyol. També ho han fet els mitjans de comunicació que li són afins. Les dues conclusions no tan sols no s'exclouen sinó que mantenen entre elles un lligam malauradament lògic: la lògica d'una democràcia pervertida pels seus propis dirigents des de les institucions mateixes. És contra això que, com a ciutadans, ens hauríem de posar en guàrdia, en comptes de sentir-nos impel·lits a triar bàndol absurdament, quan els dos bàndols atempten per igual contra el bé comú. Tant que volem una República, hauríem de saber exercir de ciutadans de la República. No acceptar els fets perquè tenim un partit pres a favor de Pujol o de l'espanyolisme és una reacció infantil, tot i que ja sabem que l'infantilisme domina la vida pública.

És comprensible, al mateix temps, el desencant i el desconcert que ha causat la corrupció de Jordi Pujol en moltes persones que l'havien votat, havien cregut en ell o, senzillament, l'admiraven. Però el desconcert que dèiem desapareix quan, en el mateix relat, apareixen un polític brillant com Pujol (ho va ser, en molts aspectes) i un individu repulsiu com Villarejo. En principi no haurien de tenir res a veure, però, a l'Espanya i la Catalunya del seu temps, tots dos són productes genuïns de la Transició, i ara sabem que un dels fonaments de la Transició va ser, precisament, la corrupció. Literalment, del rei en avall aquí tothom es va endur la part que va voler o que va poder. Tothom que va tenir algun paper, alguna responsabilitat d'estat, va tenir dret a la seva recompensa. Aquest és el fil que va de Pujol a Villarejo, del catalanisme a les clavegueres de l'Estat. Ara aquesta corrupció va sortint lentament a la superfície, i l'escàndol és superlatiu, perquè afecta tot el sistema polític, i també gran part del sistema institucional, empresarial, financer, mediàtic. Va ser un muntatge, una farsa, un escarni, i Pujol –amb plena consciència, perquè efectivament és un home intel·ligent– va acceptar ser part d'aquest muntatge. Això és tot.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats