OPINIÓ

Els protegits

Aquests dies de crisi sanitària que esperonarà una crisi econòmica majúscula –segons tothom que ho vulgui veure–, es parla molt de fins a quin punt els experts en pandèmies són adequats o no per gestionar tot l’enrenou de la tornada a l’activitat econòmica.

La veritat és que si la gestió pública es basés en fer cas ‘dels que en saben’, tot plegat seria més evident i fàcil, per bé que ‘els que en saben’ no són tampoc una comunitat d’experts que estiguin sempre d’acord en tot. Un epidemiòleg basarà la seva feina a cercar el mínim de mortalitat i la mínima expansió dels contagis, posarà la salut del màxim nombre de persones com a criteri definidor de la seva tasca. Ara bé: aquest valor és moral, i, en bona mesura, doncs, polític.

L’economia moderna i el nostre estil de vida es basen a assumir que hi ha coses perilloses. És perillosa l’energia nuclear, el tabac, l’alcohol, la velocitat dels cotxes a les carreteres, els esports de risc, el menjar industrial, etc., moltes activitats i productes que són legals i que hem assumit que formen part de la nostra manera de veure i d’entendre què li demanem a la vida, privada i pública. Si consideréssim com a societat que aquestes coses són nocives (i aquesta idea de no prendre mal és ara més present que fa trenta anys) aquestes activitats serien dificultades, gravades amb molts impostos, vigilades perquè produïssin un mínim de mortalitat. Però aquesta decisió no és científica, sinó política. La ciència et pot dir que el tabac mata (i hem d’escoltar els científics), però és la política que determina si és una droga legal o no, o fins a quin punt hi hem de posar impostos –i quants?– per desmotivar-ne el consum o costejar-ne amb la recaptació els efectes nocius, o posar certs anuncis de terror a les capsetes. La política és allò que et permet pensar si prefereixes la llibertat de poder fumar o bé si la salut ha de prevaler tant que esborri els cigarrets del panorama i els faci tan il·legals com la cocaïna. La política és la tria dels valors que estan en conflicte: llibertat, salubritat, riquesa, igualtat, seguretat, etc.

Mentre no hi hagi una vacuna, el risc no serà zero, i, per tant, el criteri per decidir què fem, quines indústries poden funcionar, quines persones poden sortir de casa, a qui protegim més i a qui menys, tot això ho ha de pensar la política. Imaginem que aquest virus no matés més les persones grans sinó els nins: no és veritat que seria gestionat d’una altra manera, o que tot plegat seria més tràgic i potser hauria fet que els recursos fossin gestionats d’una manera més eficient o enraonada o ràpida?

La idea que la pèrdua d’una persona gran no és tan terrible com la d’un nin és culturalment variable; en altres èpoques de gran mortalitat infantil, per exemple, era la persona gran la font de tota veneració i respecte. Ara pensem el contrari, quan potser –i aquest potser és polític!– que ambdós sectors haurien de tenir el mateix grau de protecció.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF