COM UNA PÀTRIA

El prometeu kafkià de Gide

André Gide és un d’aquells escriptors que amb el pas dels anys semblen haver baixat posicions en el cànon. Sense ser un oblidat, és un autor que ha perdut presència. Quan Bartomeu Rosselló-Pòrcel era jove, Gide era una de les figures indiscutibles del panorama literari europeu. El nostre poeta (poeta, estudiós, traductor i activista: mai no ens podrem sorprendre prou de l’altura intel·lectual d’aquest jove que va morir als vint-i-quatre anys) va traduir-ne ‘El prometeu mal encadenat’, una ‘nouvelle’ que ara l’editorial Ensiola té l’encert de recuperar. L’edició és de Maria Antònia Perelló, que també hi dedica un epíleg com a estudi.

‘El prometeu mal encadenat’ és una obra de relativa joventut (publicat el 1899, quan l’autor no havia fet els trenta anys) que s’insereix en la noble tradició del conte filosòfic, que a França té patrons tan il·lustres com Voltaire o Diderot. Gide trasllada l’heroi grec, aquell que va portar el foc als homes, als carrers del París del seu temps i l’utilitza per reflexionar sobre la relació de l’home amb el destí, sobre l’atzar, sobre el corcó de la consciència o sobre la llibertat. A la columna dels elements que poden fer arrufar el nas al lector modern hi ha la trama, que resulta un pèl estrambòtica. A la columna del que li resultarà atractiu, hi ha el dibuix dels personatges, que es mouen per la història com titelles entre ridículs i grotescos. La imatge de Prometeu traient-se trossos de fetge de l’armilla per alimentar l’àguila, o les actuacions circenses que fan home i ocell conjuntament, justifiquen plenament la lectura de l’obreta. Vist amb una perspectiva que Gide no podia tenir, ‘El prometeu mal encadenat’ pot ser un precursor de coses com el teatre de Ionesco o la narrativa d’un famós jueu de Praga. En una de les seves primeres aparicions, Prometeu demana a un mosso de cafè: “De què sóc acusat? Ho sabeu, vós, mosso, que sabeu tantes coses?”. El mosso només li sap respondre: “El que jo sé, únicament, és que es tracta de presó preventiva”. No hi ha Kafka prefigurat, en aquest diàleg?

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF