Professionals
Un dels debats fatigosament recurrents en les lletres catalanes és el que passa per la professionalització o no dels escriptors. N’hi ha ben pocs, d’autors en llengua catalana, que hagin pogut fer dels llibres l’única font dels seus ingressos. Els escriptors en català acostumen a fer una altra cosa: periodisme, classes, disseny, traducció, etc., i a dedicar les hores que poden esgarrapar a aquestes feines (gràcies a les quals sembla que es mantenen, fonamentalment) a provar d’escriure alguna cosa publicable. Alguns d’ells, quan els demano per aquesta qüestió, sovint diuen que en algun moment de la seva trajectòria haurien pogut apostar per la professionalització, però que no ho van fer o bé per por (mai se sap què pot passar en el futur), o bé per mandra (tampoc consideren que tinguin tantes coses per escriure). Fins i tot arribo a captar que aquest país recela de l’escriptor professional, i que se’l mira, encara que només sigui la seva simple hipòtesi, com un escriptor impur o tèrbol, algú que escriu per les raons inadequades. Sembla que s’ha d’escriure en català no per guanyar-se la vida, o aspirar-ne, sinó per una mescla de devoció entre estètica i patriòtica, com qui practica un sacerdoci que pretén fer-se perdonar no només per la lletra sinó, sobretot, per l’esperit.
L’únic que ens hauria d’importar és la qualitat de les obres, no la manera en què aquestes s’hagin escrit, o la mena de vida que pretenen els autors. Jutjar la intenció, fins i tot l’ambició, és irrellevant: només compta el que hi ha dins el llibre, què diu i com està fet. Sovint ens meravellem de la qualitat certes obres literàries, però el que han arribat a poder escriure molts dels autors que triomfen globalment i que poden ser candidats al premi Nobel (Joyce Carol Oates, Salman Rushdie, Ian McEwan, Michel Houellebecq, Haruki Murakami, etc.) només és possible si s’és professional, si es pot dedicar a l’escriptura bona part del dia i de la vida.
L’Obra Completa de Pla, per exemple, que també és una fita de país, només és possible perquè l’autor va poder professionalitzar-se: llibres i llibres que són fruit d’una dedicació exclusiva, vinguin o no d’encàrrecs o de la lliure elecció de l’autor. Recelar de tot això és no haver entès que la literatura és una feina com qualsevol altra, i que mereix ser remunerada. I que, per tant, és legítim aspirar a fer-ne un ofici normal i corrent.
És obvi que, sent un ofici, depèn del mercat, de l’oferta, la demanda, i les vendes. I és aquí on de veres comença la jungla. Vendre és difícil, en un país petit, amb un mercat del llibre encara més reduït que la seva llengua, i en una societat poc lectora. Accedir al mercat exterior, així, és també complicat; només s’arriben a fixar en allò que es ven molt bé en primera instància. Però no és impossible, i les coses estan ara millor que mai per tota una generació d’escriptors que troben un terreny fèrtil, una tradició sobre la qual assentar-se, un mercat que té ganes de créixer. Voler fer gran i profitós tot això hauria de ser un motiu d’aplaudiment.
Melcior Comes és escriptor
