El problema és el PSOE
Se senten molts brams contra els excessos de Vox en la campanya madrilenya. És un clam que arriba tard i que, a més, pretén reduir el problema polític espanyol a una qüestió epidèrmica. Es parla de Vox com si fos un granet de pus sobre la pell de la democràcia, quan en realitat és el símptoma més visible d’una malaltia escampada i difícil de contenir. Vox és una tumoració que no apareix del no-res, sinó de les brases mai apagades del franquisme sociològic. I si ha crescut és perquè els seus deliris són l’expressió més barroera d’un discurs fàcilment detectable fora dels seus límits. L’esperit de Vox es troba al ministeri de l’Interior, en la judicatura, en la monarquia, en la premsa conservadora que, quan no té més remei que criticar la ultradreta, la compara amb l’independentisme o amb Podem. No es parla de Vox sinó de “los dos extremos ”, la qual cosa és una victòria narrativa del partit d’Abascal.
El problema d’Espanya no és un cartell que criminalitza els menes. El problema és la feblesa de l’estat de dret, el nacionalisme agressiu, els contrapoders de base no democràtica. I això depassa la responsabilitat de la ultradreta. A l’Assemblea de Madrid, Vox traurà una dotzena de diputats, més o menys els mateixos que té al Parlament català. Però aquí el PP és un partit residual, mentre que a Madrid li vaticinen prop de 60 diputats. El formidable suport que rep Isabel Díaz Ayuso, amb un discurs simplista, patrioter i carregat d’odi, és també un èxit de Vox i, sobretot, un avís a Pedro Sánchez. El president del govern espanyol s’ha acostumat a caminar amb peus de plom i la seva gestió ara mateix es limita a anunciar l’arribada de vacunes i a no prendre riscos.
De moment, a Catalunya ens podem felicitar de tenir la ultradreta sota control. Però Vox ens ha fet mal, com abans ens en va fer Ciutadans, perquè ha arrossegat el PSOE (i, per tant, el PSC) cap a posicions de línia dura, aplaudint la repressió continuada i fent ulls clucs davant de l’excepcionalitat que vivim. Cada cop que els socialistes i els seus afins han criminalitzat l’independentisme, han fet un servei a la ultradreta. Abascal no ha fet res més que seguir l’exemple d’Arrimadas quan passejava davant la casa dels pares de Puigdemont arrencant llaços grocs. I al PSC alguns li reien les gràcies. I El País, LaVanguardia i El Periódico, a tot estirar, s’hi referien amb una equidistant indiferència. D’on surten ara tants planys?
Vox no és rellevant a Catalunya; el PSOE sí. És per això que tenim un problema. ERC, Junts i la CUP tenen majoria per sobreviure, però de cara a afrontar els difícils reptes que té el país els aniria molt bé un PSC dialogant. Els socialistes fa massa anys que actuen amb por (abans a Ciutadans, ara a Vox) i això deixa orfes molts catalans que voldrien que independentistes i unionistes dialoguin de forma franca. Al Parlament espanyol, Gabriel Rufián cada cop té més dificultats per defensar l’estratègia d’ERC, perquè el PSOE sembla disfrutar incomplint acords o abusant del ninguneo. Si després de les eleccions de Madrid no hi ha indults, ni taula de diàleg, ni acords bilaterals significatius, ERC no tindrà més remei que replantejar-se les coses. Ho farà de mala gana, perquè no hi ha massa crítica per sostenir una confrontació, i perquè governar contra la Moncloa acostuma a ser un exercici eixorc. Ara mateix Catalunya el que més necessita és que corri diner públic i un grapat de bones notícies per sortir de l’abatiment econòmic i psicològic. ¿Però fins quan se li pot demanar a ERC que, per “responsabilitat” o per “sentit d’esquerres”, doni suport a un govern que no només no dialoga, sinó que permet que es reprimeixi l’independentisme per por de la ultradreta?
Toni Soler és periodista.
