OBSERVATORI
Opinió 25/06/2016

El problema de l'habitatge

Onofre Rullan
3 min

Per dir-ho curt i ras: el problema de l’habitatge és que és un negoci. Un negoci muntat sobre un bé imprescindible, un negoci que s’exerceix sobre el que els economistes en diuen una demanda captiva. Podem prescindir d’anar de vacances o de canviar el cotxe però no de l’habitatge que, si no el tenim d’herència, sí o sí, l’haurem d’adquirir o llogar.

Dit això, què és un negoci? Doncs també curt i ras: una activitat econòmica que genera excedent. Això vol dir que es ven per sobre dels costos de producció, beneficis empresarials inclosos. Per tant, com més excedent més negoci, com més pugin els preus de l’habitatge millor per al negoci i pitjor per al comprador o llogater, és a dir, com més negoci més problema d’habitatge. Quan les immobiliàries i els bancs que els deixen els diners presenten els seus exitosos balanços (ho fan per fer pujar les seves cotitzacions), malament a curt o mitjan termini per als compradors o llogaters; com millors comptes de resultats per als que fan negoci amb l’habitatge pitjors nombres per a les famílies. Per quina raó?

La discussió sobre el preu de l’habitatge, amb tot tipus de matisos, es mou sovint entre dos enfocaments. El primer és el que defensa que el preu de l’habitatge es fixa en funció només dels costos (tot carregant la responsabilitat sobretot en el preu del sòl), això vol dir en funció dels factors de l’oferta. El segon argumenta que els preus es fixen en funció del màxim que el client pot pagar, atès el seu sou, ajudes oficials, condicions creditícies... és a dir, en funció de les característiques financeres de la demanda. En el primer cas els experts que defensen l’enfocament des de l’oferta ens diran: “Digues-me quin és el preu del sòl, dels materials, transports, mà d’obra, impostos, benefici empresarial, condicions de finançament, etc. i et diré el preu de l’habitatge”; si els experts es basen en el segon enfocament, el de la demanda, ens diran: “Digues-me què guanyes i et diré quin preu has de pagar pel pis”. Basta comparar el preu mitjà a Espanya del metre quadrat d’un habitatge que es comercialitza a preu taxat per l’administració en funció de costos i benefici empresarial (entre 1.100 i 1.200 €/m2 tant abans com després de l’esclat de la bombolla) i el que va en règim lliure (sobre 2.100 €/m2 el 2007 i ara sobre els 1.600); la diferència és el gran negoci, el que es fa sense produir, sense fer feina, simplement aconseguint fer pagar en funció del màxim preu que el client pot satisfer. Ja ho deia en March: “Tot el temps que fem feina no guanyam diners”.

Marx deia que el problema, no només de l’habitatge, és que els preus de les coses no deriven del seu potencial ús, sinó del seu potencial negoci, bé d’ús 'versus' bé de canvi en terminologia acadèmica. Davant d’aquesta disjuntiva per abordar el problema habitatge, una de dues, o assolim un parc públic suficientment gran per tal que ningú no en quedi fora per qüestió de preus o, alternativament, intervenim els preus de l’habitatge per tal que no puguin superar els costos taxats de la seva producció incloent-hi uns beneficis empresarials també taxats. En el primer cas ens acusaran de voler fer hegemònic el sector públic, en el segon ens acusaran d’intervencionistes. I és que el que ens cal és tot el que els defensors de la producció d’habitatges com a negoci combaten: més sector púbic i més intervenció.

stats