Per a la pràctica totalitat de les formacions polítiques que concorren a les eleccions del 26-M, com per a la majoria de la ciutadania de les Illes Balears, la prioritat per als propers anys és donar solucions al greu problema d’accés a l’habitatge. Les dificultats per aconseguir un lloc on viure, que afecten no només persones que pateixen marginalitat, sinó també els qui tenen una feina i un sou que en molts casos entra dins la mitjana, s’han agreujat notablement els darrers anys per l’increment abusiu dels preus del lloguer i per un negoci immobiliari dedicat sobretot al luxe. D’aquí que, en la comparativa que feim aquesta setmana entre els programes electorals preparats per als comicis del 26-M i els que les mateixes formacions polítiques presentaren el 2015, ens trobem que la presència de propostes per pal·liar aquest problema s’ha multiplicat exponencialment en just quatre anys.
Com va revelar l’ARA Balears tot just després de l’incendi d’un edifici ocupat a Eivissa que va posar fi a la vida d’una dona i en deixà deu més de ferides, aquest cas permet veure la dimensió del problema. Més de 40 habitants d’aquest edifici, persones que tenien una feina a l’illa, no l’ocupaven de franc, sinó que pagaven a una màfia búlgara que l’explotava. És el cas més greu dels que hem tingut notícia, però no s’ha de pensar que és l’únic. Les condicions d’infrahabitatge són una realitat a les Balears molt més freqüent del que es coneix. Són situacions ocultes, amagades tant pels llogaters com per les màfies que se’n beneficien, com també pels que les pateixen que no ho denuncien per no perdre l’únic lloc que tenen per viure. Fer desaparèixer l’infrahabitatge és una urgència social. “Quantes persones han de morir perquè els nostres polítics reaccionin?”, ha demanat el sindicat CGT d’Eivissa i Formentera després de l’incendi.
I si erradicar les condicions infrahumanes en l’habitatge és una emergència,també resulta prioritari i urgent pal·liar els problemes de l’accés a un lloc per viure. Allò cert és que, com recorda el sindicat pitiús, existeixen els mecanismes legals per fer-ho. El 2017 es va aprovar el Decret d’emergència d’habitatge i, el 2018, quedà aprovada la Llei de l’habitatge. L’un i l’altra haurien de servir per afrontar aquesta qüestió amb eficàcia, però s’han d’aplicar, i això requereix valentia en l’aplicació, igual que es demana determinació política per atacar els principals motius que fan que avui un gruix important de la població visqui amb la certesa que es vulnera un dels drets fonamentals, que és la possibilitat d’accedir a un habitatge digne.
