Publicitat
Publicitat

La princesa està trista

La històrica (i aquí l'adjectiu no és un tòpic) esbroncada que van haver d'entomar els prínceps d'Astúries la setmana passada al Liceu marcarà el principi, o potser el final, d'alguna cosa. Per això es tracta d'un fet històric que sembla evocar el cèlebre Memorial de Greuges que la burgesia catalana va fer arribar al rebesavi de Felip de Borbó, Alfons XII, l'any 1885. Per descomptat, ni el contingut ni la mise en scène de la cosa són comparables de cap manera: en un cas estem parlant d'un document argumentat i, en l'altre, d'una mica de gresca espontània i efímera. Tot i així, convé no oblidar unes quantes coses sobre aquesta qüestió. La primera i més important, que això va passar al Liceu, lloc no freqüentat habitualment per radicals d'extrema esquerra, maulets eixelebrats i practicants de l' escrache . Estem parlant d'un lloc on hi sol anar gent d'ordre: les coses tal com són (bé, en aquest cas concret, tal com són, tal com han estat i tal com probablement seran mentre el món sigui món). Això vol dir, ras i curt, que l'esbroncada a la qual estem fent referència no és precisament una esbroncada qualsevol, el xivarri rutinari i innocu que s'han d'empassar tots els que tallen el bacallà vagin on vagin, facin el que facin i diguin el que diguin. Estem parlant d'un fet que, tenint en compte el context, és insòlit.

En segon lloc, això no passa tampoc en un moment políticament normal. L'atzar -no el menystinguin mai, l'atzar!- ha volgut que mentre el rei caçava elefants, el seu nét es foradava el peu amb una escopeta i una tal Corinna zu Sayn-Wittgenstein ( née Corinna Larsen) feia bricolatge a la Zarzuela, els catalans diguéssim prou amb una determinació mai vista en la nostra història recent. No provin de fer sargits argumentals: aquesta conjunció és purament casual. El descrèdit de la monarquia ha arribat ara com podia haver arribat fa uns anys amb -posem per cas- la publicació de les peculiars relacions financeres del rei amb Manuel Prado y Colón de Carvajal (la història és massa llarga per fer-ne aquí un resum abreujat). El cas és que la convergència d'aquests dos factors pot ser gestionada en diferents direccions i de moltes maneres.

La secessió de Catalunya podria servir tant per reforçar la monarquia (entesa com a patrimoni identitari espanyol) com per foragitar-la expeditivament (interpretant que aquesta nova situació reclama un nou règim). Però també podria passar que la monarquia provés d'articular el possible nou estatus politicoadministratiu de Catalunya d'una manera semblant al de la monarquia britànica en relació al Canadà, a Austràlia i, fins i tot -i d'això se n'oblida molta, massa gent-, a una possible Escòcia independent. Heus aquí les tres possibilitats que té Felip de Borbó damunt la taula. Bé, en realitat en són dues, ja que suposo que descarta la segona. Però la primera és molt més incerta que la segona en la mesura que els seus possibles aliats (Aznar i els nombrosos palmeros mediàtics) són obertament partidaris d'una república centralista semblant al que va ser el règim de Franco. ¿La jugarà, Felip de Borbó, la carta que queda, o simplement estarà a l'aguait? ¿Apostarà, ni que sigui per força, per un modest equivalent de la Commonwealth? No ho sé.

L'anàlisi arriba exactament fins aquí. La resta són prediccions que no em veig amb cor de fer. D'una cosa sí que n'estic segur, però: la monarquia, és a dir, Felip de Borbó, es veurà obligada a prendre una decisió que tant podria precipitar la seva fi com reforçar-la des de totes les perspectives, especialment la de "solució menys dolenta" per als interessos d'Espanya, i també per als d'una Catalunya que opta per la secessió però que no desitja un ruptura traumàtica. La xiulada de l'altre dia al Liceu pot interpretar-se, òbviament, com una mostra de descontentament... però en diferents sentits. Repeteixo que allò no era de cap manera una festa independentista ni tampoc una reunió d' indignats , i per això cal fer-ne una lectura més subtil i acurada. Xiulaven, sí; però, tenint en compte qui eren, ¿què estaven reclamant, exactament? ¿La República Socialista Catalana? ¿La nacionalització de la banca? Home, no fotem... En aquests temps estranys convé parar l'orella i, si és possible, no regurgitar llocs comuns ni veure coses que no són. El món que representa el Liceu l'any 2013 té poc o res a veure amb la literària Mariona Rebull i la bomba que va esclatar el 7 de novembre del 1893, evidentment, ni amb el Memorial de Greuges de l'any 1885. Aquells xiulets suggereixen coses molt ambigües. No ens autoenganyem, doncs.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF