De l’article de Melcior Font (Sant Andreu de Palomar, 1905 - Barcelona, 1959) a Revista de Catalunya (V-1926). El periòdic L’Avenç (L’Avens fins al 1891), editat de 1881 a 1893, va penetrar en la memòria cultural catalana. Enguany s’escau el 45è aniversari del nou L’Avenç, hereu de l’esperit innovador i culte d’aquella històrica publicació representativa del Modernisme.
L’Avenç ha estat la revista de més alta eficàcia en el seu temps. [...] Té una naixença humil i graciosa. És nascuda puerilment a les mans d’En Massó i d’En Josep Meifrèn, infants. Fou la primera realització una mica seriosa de la fal·lera editorial que els havia aplegat a l’escola [...]. En aquest aspecte, cal dir que havien fet assaigs ben sortosos. Un dels menys reeixits, i el més pròxim a la publicació de L’Avenç, fou Lo Velógrafo. [...] Va sortir-ne un sol número. S’esqueia l’any 1881. En Massó i Torrents tenia 17 anys i En Meifrèn els vorejava. [...] L’únic procediment d’impressió, proporcionat a llurs cabals i a llurs ingressos, era el velògraf. Van adoptar-lo sense limitar-hi llurs aspiracions. [...] En el darrer número velografiat (desembre de 1881) hom anuncia als subscriptors que, en endavant, la revista sortirà impresa, bo i conservant, però, el títol de la primitiva revista, que havien fet fins ara per medi de l’“automatógrafo”. [...] La capçalera, que és la que reproduïm, és l’adaptació, és a dir, la catalanització d’un gravat anglès. En el pòrtic, que com el primer és titulat: “Nostre propòsit”, repeteixen que la seva guia serà sempre: “Lo Progrés” -així, en majúscula-. De nou justifiquen el títol: “No cal dir -així acaba el pòrtic- que nosaltres ens posarem al costat dels més avansats, des del moment en què ens tatxem d’estimar a la terra que ens ha vist néixer.” Pel juliol de 1883 va començar a ésser efectiva la direcció de Ramon D. Perés. [...] Sota la seva direcció, L’Avenç va guanyar un to magnífic de revista literària, per bé que en el subtítol hom vulgui fer-la també artística i científica. En aquella hora, L’Avenç representava dues tendències, viroladament subversives. En art, representava el naturalisme, i en política una tendència al nacionalisme bategant i viu, oposant-lo a la visió arqueològica i encarcarada que li havien donat. [...] En aquesta època d’or, L’Avenç té vinculada tota la vida intel·lectual del seu temps. Cap matís n’era exiliat ni atenuat. [...] L’octubre de 1890, Eudald Canibell va començar la publicació d’uns articles titulats: “Estudis de llengua catalana”. Al cap d’un mes, En Joaquim Cases-Carbó publica una carta proposant al senyor Director la publicació d’uns estudis sobre temes ortogràfics. El primer d’aquests articles tracta de la reforma de l’ortografia de la preposició “ab”. En el mes següent publica un altre estudi: “Els monosíl·labs àtones no poden dur signe d’accent”. La publicació d’aquests articles va aconsellar-la En Pompeu Fabra. [...] En el primer número de L’Avenç de l’any següent, veiem per primera vegada la soca robustíssima amb la famosa llegenda: “Amb temps, s’arrela i creix.” Aquest dibuix és de l’Alexandre de Riquer. Fou des d’aleshores el segell de L’Avenç. La soca simbòlica va florir i fruitar magníficament.
