OPINIÓ

La primera paraula i els missatges subliminars

Llibertat, va dir na Berta, perquè li feia gràcia que una paraula tan important pogués contenir, en només unes poques síl·labes, el nom d’una flor i el seu propi nom. La ‘t’ final potser sobrava, però era divertit pronunciar-la i, a més a més, aportava certa contundència al mot. Els altres companys van escollir paraules més breus, més bàsiques –llit, llop, llum, llaç–, i el burro d’en Manel va fer que tota la classe esclatés a riure quan, en arribar-li el torn per dir una paraula que comencés amb la consonant ‘ll’, exclamà Llolanda!, tot convençut. Iolanda s’escriu amb ‘i’ llatina, Manel, va respondre la professora. I en Manel va fer que sí sense gaire convenciment, però na Berta va moure el cap a esquerra i dreta diverses vegades i va posar els ulls en blanc: calia deixar ben clar a qui ho volgués apreciar que ella, que tenia una padrina jove que es deia Iolanda amb ‘i’ llatina, sabia perfectament com s’escrivia Iolanda, i el que era ben segur era que no s’escrivia amb ‘i’ grega, com en castellà, ni tampoc amb la consonant ‘ll’, com havia suggerit en Manel.

Presos encara de l’estupefacció tan còmica i surrealista que havia provocat la resposta desencertada d’en Manel, els alumnes de primer de primària van trigar encara uns segons a adonar-se que la professora –que es deia Lluïsa, amb ‘ll’– els estava demanant silenci per poder passar a la següent categoria de paraules: professions que comencessin per la lletra ‘p’.

Polítics, va dir na Maria. Periodistes, va respondre na Laia. Pianistes, va exclamar en Jordi. Va, dieu-ne més, dieu-ne més, va animar-los la senyoreta Lluïsa. I, aleshores, la vergonya va anar disminuint i feren acte de presència els picapedrers, els poetes, els pintors –en Carles va matisar que es referia als de quadres; na Mireia va decidir que ella es quedaria amb els de brotxa gruixuda–; els professors, els pediatres, els presentadors de televisió.

Estem tots, oi que tots heu dit alguna professió que comenci per la lletra ‘p’, va voler saber la professora. No, va respondre en Francesc, i va afegir, comprensiu i atent: na Berta encara no ha dit cap professió, i en Jaume tampoc. Na Berta va mirar en Jaume, desitjant trobar-hi complicitat. Jo en tinc una, però no sé si val, va dir ella. Quina és, a veure, va animar-la la senyoreta Lluïsa. Doncs volia dir president, però és clar, no sé si és una professió. A quin tipus de president et refereixes, Berta, va preguntar la professora. Na Berta va arronsar les espatlles. No ho sé, n’hi ha de molts tipus… Al president nostre, per exemple, però tampoc sé si compta. Per què no, Berta. Perquè no el tenim aquí. A la senyoreta Lluïsa se li van encendre les galtes. Llavors va apartar la vista de na Berta i va mirar en Jaume: tu en tens cap, de professió que comenci per la lletra ‘p’, va demanar. En Jaume va fer que no amb el cap. Cap ni una, Jaume, hi va insistir la professora. No, senyoreta. Per què no, va preguntar la senyoreta Lluïsa, amb els ulls com a plats. Bé, en tinc una, va dir en Jaume amb un fil de veu. Doncs digues. Tampoc sé si compta. La senyoreta Lluïsa va posar els ulls en blanc: prova-ho, Jaume, i et diré si compta. En Jaume va mirar la taula. Havia pensat dir presoner. La senyoreta Lluïsa va tornar a posar els ulls en blanc: No, Jaume, presoner no és cap professió; el presoner té alguna altra professió i, a més a més, ha comès un delicte com robar, matar, fer mal. No sempre, va contestar en David, que gairebé no parlava mai. Què dius, David, va voler saber la professora. En David va mirar la senyoreta Lluïsa amb els ulls molt oberts: dic que no sempre, senyoreta.

Amb la mirada encara fixa en el seu alumne, la senyoreta Lluïsa va fer una ganyota d’ensurt molt divertida quan, de manera molt sobtada, va sonar el timbre que anunciava l’hora del pati. Els nens i nenes de primer de primària començaren a guardar els llibres i els bolígrafs dins la motxilla, i l’aula es va amarar d’una suau olor de farcits d’entrepà diversos quan els alumnes agafaren el seu esmorzar de les onze.

Vosaltres! Ei! Na Berta i en Manel, que ja estaven a punt de sortir de la classe, van girar per atendre la professora. La senyoreta Lluïsa es va apropar als seus dos alumnes i es va ajupir per tal que la sentissin bé: Berta, per demà has de pensar una altra professió que comenci amb la lletra ‘p’. I tu, Manel, si us plau, no pots dir cap altra paraula que no sigui Llolanda, va demanar la senyoreta Lluïsa amb un punt de desesperació. La professora va observar en Manel amb tendresa: Hem dit llaç, llibertat… Va, pensa, pensa. No és difícil, Manel, digues simplement el primer que et vingui al cap. Llum, llaç, llibertat, lliçó, lleixiu, llàgrimes, lluitadors, lletraferits… Alguna paraula t’ha de venir al cap, Manel, va exclamar la senyoreta Lluïsa, esgotada i amb impotència. Digues alguna cosa, el que sigui. En Manel va rumiar dos segons i, retirant el paper a l’entrepà per fer-hi una bona mossegada, va respondre, contundent:

Catalunya.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF