Els pressupostos al Parlament
La vida política i parlamentària té moments en què el seu caràcter de representació –representació teatral– és molt visible. Passem dies d’aquesta mena entorn de la discussió del projecte de llei de pressupostos i d’acompanyament per al 2022. Els debats parlamentaris han assolit nivells de dramatització molt notables amb intervencions brillants, que podien molestar a alguns però que el públic podia seguir amb el màxim interès. Malgrat les frustracions i irritacions d’uns i altres, crec que una àmplia opinió ciutadana i jo mateix considerem que l’espectacle ha acabat bé. El paper que cadascú ha volgut jugar ha estat triat lliurement i s’ha desplegat amb les millors arts que cadascú tenia. Els actors han volgut seduir les seves audiències i tots han jugat bé les seves cartes.
Com a defensor de l’oportunitat dels pressupostos presentats per al 2022, m’agrada que tirin endavant, que es puguin discutir i votar i que, finalment, s’aprovin. Ha estat fascinant veure com els amics del Govern semblaven els seus pitjors enemics –almenys els més despitats– i com els qui no essent-ne amics el volien seduir i s’oferien a canviar de parella. No només parlem de teatre, sinó que parlem de representació dels fonaments de la vida social. L’analogia del festeig és més entretinguda i menys perillosa que l’analogia bèl·lica o que l’analogia futbolística, que són molt freqüents, però és prou autèntica.
Tal com s’espera que passi amb la bona política parlamentària, el públic –la ciutadania– ha pogut veure els polítics en acció i valorar-los. ¿Han agradat als seus? ¿Han seduït els votants dels altres? ¿Han reforçat les seves posicions? ¿Han afeblit les dels oponents? L’espectacle no deixa de ser emocionant perquè s’ha centrat en la seducció i en la retòrica. I, francament, és molt millor això que no les baralles, les amenaces, les desqualificacions i les falsedats –que també n’hi ha hagut, per cert–. Des de fora hem vist diversos nivells de vida política, almenys dues: la dels partits i grups parlamentaris, per una banda, i la del govern, per l’altra. La manca de sintonia entre els partits que donen suport al govern i el mateix govern és un clàssic de la política parlamentària. Bé, doncs n’hem tingut uns quants episodis de bon nivell dramàtic. Els partits i grups han fet la seva gesticulació pensant, no pot ser d’altra manera, en el seu “públic” –els seus electors–. Però no han agradat prou. El govern, atacat per totes bandes, ha reeixit en fer-se més popular que els partits i grups polítics. Ha agradat més. El contrast és molt notable! Sol ser sempre al revés. Coneixedor de la tristesa que representa portar males notícies pressupostàries –“tenim les butxaques buides, no s’hi pot fer res, ho sentim molt, fem el que podem...”–, em fascina que ara el govern hagi estat el portador de bones notícies i que els grups parlamentaris hagin hagut de fer piruetes per criticar el que és visiblement satisfactori.
Perquè aquest és el tema. Un excés de politització i de tacticisme està posant en qüestió, i amenaçant, uns pressupostos excepcionals –sempre poden ser millors, esclar–, alhora que devalua els dirigents polítics. Les circumstàncies són extraordinàries per l’aportació per una sola vegada dels fons Next Generation EU. Potser hi haurà una segona oportunitat si la primera s’aprofita bé, però no hi haurà segona oportunitat si malbaratem la primera. A més, són uns pressupostos excepcionals perquè s'autoritza més marge de dèficit. No sabem si l’any vinent es tornarà a autoritzar ni per quin import, o si començarà el camí cap a l’estabilitat pressupostària, que és la pretensió del “bloc de l’austeritat” a la Unió Econòmica i Monetària –la zona euro–. El caràcter netament expansiu dels pressupostos, que permet finançar inversions útils i cobrir despeses socials llargament desitjades i molt productives en termes de cohesió social, igualtat, formació i millora de les condicions de salut i de vida, podria no repetir-se. Hem de ser conscients que vivim un moment dolç d’aposta per recuperar el pols econòmic i social, però que d’aquí molt poc ens podem trobar havent de lluitar asprament per la competitivitat econòmica, sense cap suport exterior.
Els debats parlamentaris ens escenifiquen aquestes decisions transcendentals. No s’hi val a badar. Darrere de les picabaralles hi ha molta substància. Afortunadament, hem comptat amb un conseller d’Economia i Hisenda que disposava de molts recursos professionals i personals per sobreviure amb èxit a les lluites parlamentàries i amb un president que li feia costat. Hem viscut la importància de disposar d’un govern ben avingut –que contra el que es pensa, el tenim– malgrat no disposar d’una coalició de govern ben avinguda. No malbaratem el moment.
