Sota la batuta de Josep Maria Bartomeu, el Barça havia perdut l’autoestima a tots els nivells, sotmès a una letargia depressiva sense cap remei. No hi havia sortida possible en un desert apocalíptic de foscor, inoperància als despatxos, factures trossejades i criatures de pel·lícula de terror de sèrie B. Provocar la seva caiguda a l’octubre va celebrar-se com una victòria digna d’obrir una ampolla de cava, després de molts esforços de socis indignats d’orígens diversos units per una causa justificada. Han hagut de passar pràcticament cinc mesos per deixar enrere l’as soon as possible, l’agonia inacabable del final de règim i una campanya electoral eterna amb sensació d’espiral infinita. Bill Murray ja pot descansar: el Barça torna a tenir un president de debò.
Laporta diu que la felicitat és una tendència que cal anar a buscar, una filosofia que ja ha posat en pràctica des del minut zero, amb una exhibició d’optimisme sense guió. La institució mai havia necessitat tant un discurs psicològicament balsàmic com ara i Laporta ja ha fet el més urgent i necessari, abraçant i donant confort als pacients que surten d’un trauma: els jugadors, els tècnics, els treballadors del club i els socis. El consol definitiu, la cirereta del pastís, seria aconseguir convèncer un Messi que està tenint gestos que demostren que hi està posant de la seva part; si no, no hauria anat pas a votar i no li dedicaria mirades còmplices al nou president. Laporta sap que hi ha una mica de llum al final del túnel, per fi.
Els reptes són majúsculs, però ha tornat en plena forma. Només Laporta és capaç de celebrar com un títol un aval resolt a les 3 de la matinada: el pitjor malson dels enemics de la improvisació, un triomf eufòric per a un MacGyver sota pressió. A Laporta l’engresca la pulsió dels herois que desactiven bombes a contrarellotge amb un clip i la molla d’un bolígraf, l’adrenalina de superar obstacles a tota velocitat de manera inversemblant i el regust de victòria després de salvar tota la teva tripulació d’un final mortal. La pregunta és si això li servirà, també, per solucionar amb precisió la situació econòmica més complicada que ha viscut el Barça -i sense el desaparegut en combat Jaume Giró-. A MacGyver l’esperen 1.173 milions de deute (730 a curt termini), xifres milionàries de pèrdues, salaris per renegociar, un pressupost per refer a la baixa i l’objectiu de tornar a tenir un equip de futbol que aspiri a guanyar la Champions. Tic, tac. El compte enrere ja ha començat.
