Preservar o créixer?
Quina és la funció d’un escriptor? N’ha de tenir qualcuna?
Les dues darreres setmanes han estat, segurament, les més trepidants que he viscut d’ençà que presidesc l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: l’entitat celebra el seu quaranta-cinquè aniversari i ho fa, com no podria ser d’altra manera, arreu dels Països Catalans. Dia 25 vàrem bufar les espelmes a València, amb intervencions de Josep Piera i Aina Garcia-Carbó; dia 28 la festa es va traslladar a l’auditori de La Pedrera, a Barcelona, amb Joaquim Carbó i Irene Gómez Diéguez, i dia 2 la festa es traslladarà al Casal Solleric, a Palma, amb Margarita Ballester i Laura Torres Bauzà. Són, els seus, noms representatius dels més de 1.700 escriptors i traductors que la nostra associació aplega, un conjunt feliçment divers i carregat de talent.
És per això, segurament, que l’efemèride ha despertat l’interès dels mitjans, i és natural i sa que tota conversa generi també un debat. Dimecres passat, en una entrevista al programa Quatre Cantons, de Ràdio Canet, em varen plantejar una qüestió que encara em roda pel cap. El periodista Ferran Medina em va demanar pel treball específic que els escriptors i traductors feim amb la llengua, cosa que em va semblar més que pertinent tenint en compte el caràcter de la nostra entitat. Em va sorprendre, però, la manera amb què va conduir la pregunta, ja que suggeria que la tasca dels autors en llengua catalana és la de “preservar” la llengua i fomentar l’ús de mots en perill d’extinció o que hagin entrat en desús. I ho admet: això em va descol·locar. Potser per la meva aproximació personal a l’escriptura (i a la traducció, les poques vegades que he gosat fer-ho), o potser per la univocitat de la pregunta: cal “conservar”, cal “preservar” la llengua catalana? Ha de ser aquest, el paper dels escriptors? I en cas afirmatiu, ha de ser-ho 'exclusivament'?
Escrivim i traduïm en una llengua mitjana, minoritzada, que molts voldrien (i treballen perquè així sigui) desapareguda i residual. La pronúncia dels mots es va difuminant i és vera que bona part del vocabulari dels nostres padrins ja no arriba a les boques dels més petits; tampoc a les obres literàries o a les produccions audiovisuals. Implica això, però, que l’única prioritat hagi de ser posar remei a aquest fenomen? Trob que no i que sí. Que és important fer feina per evitar la substitució lèxica, per descomptat, però que alhora, per garantir que la nostra llengua sigui viva (això és: atractiva, usada, útil…), ens hem de preocupar de fer-la mal·leable, flexible, permeable a cada nova realitat. Ho va fer Ramon Llull inventant literalment una part considerable del lèxic que feim servir avui, ho va fer Rosselló-Pòrcel amb la seva poètica encesa, ho fan Perelló i Vicens i Todó i Mesquida al seu corpus narratiu i poètic, donant foc nou a paraules en desús i creant-ne de noves i ben genuïnes amb l’empenta de saber que venen, que escriuen, de molt lluny. Preservar o créixer, idò: aquesta és la disjuntiva? Seré sempre a l’equip d’aquells que saben fer les dues coses al mateix temps.
Sebastià Portell és escriptor
