El PP en liquidació / Les bales de MAR
El PP en liquidació
Ni un pessic de pena. Ni mitja ganyota de compassió per Pablo Casado i la seva fi del cagaelàstics. Políticament, és una sort que desaparegui del mapa algú que tan sols fa dos mesos buscava vots i aconseguia aplaudiments amb les seves falòrnies sobre Catalunya. “Hay profesores que tienen instrucciones para que no dejen ir al baño a niños si hablan castellano. ¿Se puede tolerar? ¿Se puede tolerar que haya niños a los que se les pone piedras en la mochila porqué en el recreo hablan castellano?” Doncs au, bon vent. Després de buidar el seu despatx de Génova, Casado tindrà temps per reflexionar sobre aquestes mentides mentre fa front a la querella per calúmnies, injúries i delictes d’odi que li ha interposat la Generalitat. Després, que rumiï com ha passat del tot al res en dues setmanes. Si un home seu com Alberto Casero no s’hagués equivocat en el vot de la reforma laboral, avui Casado seria més a prop que mai de la Moncloa i ningú, dins del PP, no hauria gosat qüestionar-li el lideratge. L’anhelat caramel del poder seria massa a la vora per deixar-se’l perdre i les picabaralles internes –per egos i per negocis– haurien quedat aparcades. Però només ha calgut que es qüestionés l’onerosa comissió del germà d’Isabel Díaz Ayuso –potser delictiva, en qualsevol cas lletja– perquè el PP hagi implosionat. La millor defensa d’Ayuso ha estat un atac ferotge, amb la complicitat d’un aparell mediàtic que, de manera tan desvergonyida com insòlita, ha fet costat a qui fa pudor de corrupció. Amb tres portades i tres mil persones al carrer n’hi ha hagut prou per defenestrar Casado. Però s’han passat tant de frenada que potser s’han carregat el partit. El PP en liquidació, per dir-ho en paraules de Soraya Sáenz de Santamaría. La UCD d’Adolfo Suárez també es va esmicolar en un tres i no res i l’alternativa se’n va anar a la dreta amb un nou partit com Alianza Popular. Em temo que els votants desencantats del suïcidi del PP trobaran, a Vox, el refugi ideal.
Les bales de MAR
A Espanya ets algú quan Bertín Osborne et convida a casa seva. Aquest simpàtic vividor, exponent de la dreta més rància, del PP de tota la vida (Privilegis i Pernil), té un programa a Telecinco on presumptament entrevista els seus amics. A ca l’Osborne, la realitat difumina qualsevol espurna de periodisme i converteix dues hores de televisió en una conversa-massatge-homenatge que engreixa la vanitat del convidat de torn. A l’estiu, no va ser casualitat que Mi casa es la tuya rebés Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid. Bertín ens la va presentar com a abanderada de la llibertat i com l’heroïna de la pandèmia. Ella, que es mou molt bé en l’espiral de la propaganda, no va haver de respondre cap pregunta sobre els índexs de mortalitat disparats a Madrid. Dels contractes del germà amb les mascaretes, esclar, tampoc no se’n va dir ni piu. El més significatiu d’aquell programa, però, no era què va dir la Presidenta, sinó on es va rodar. Per una vegada, Telecinco trencava el format i no filmava ni la casa del presentador ni tampoc a casa del convidat. Amb l’excusa que l’apartament d’ella era massa esquifit, ho van fer, sense embuts, al jardí de la casa de Miguel Ángel Rodríguez, el cap de gabinet de Díaz Ayuso. Al MAR, a qui ara se li atribueix haver ordit tota la trama per carregar-se Casado sense escrúpols, el coneixem bé. Per haver estat el portaveu del govern d’Aznar, per la seva detenció quan conduïa multiplicant per quatre la taxa d’alcoholèmia i per haver fet befa d’un possible Comitè Olímpic Català. “Los catalanes terminaran jugando a las canicas”. De moment, per bales, les seves. Les d’un home que, com un personatge d’una sèrie sobre els budells de la política, sap manipular els actors al seu gust. Fins al punt que ara deixa que li pengin, a ell, medalles que no li corresponen. La llesta d’aquesta pel·lícula és ella. Donar-li els mèrits al seu cap de gabinet és, de nou, denigrar la capacitat d’una dona.
