Pablo Casado ve a dir que el PP d'aquesta setmana ja no és el de la setmana passada. Això seria literalment cert si es referís a un seguit de fets que són de domini públic: verbigràcia, que el partit fundat per don Manuel Fraga ha passat de tenir 137 diputats al Congrés a tenir-n'hi només 66. O que, d'aquests 66, només un és de Balears. Que a Catalunya només n'han tret també un, i, al País Basc, cap. O que al País Valencià, on el PP ho havia estat absolutament tot durant més de vint anys, ha perdut les eleccions autonòmiques. Coses fins ara inconcebibles, impensables.
El PP d'aquesta setmana no és el mateix que el de la setmana anterior però no perquè s'hagi moderat, sinó perquè, entremig, ha patit una severa derrota a les urnes. Tan severa que aviat, amb els enfrontaments interns propiciats per una tan senyora castanya, la derrota podria acabar degenerant en una destrossa irreparable. Per impedir-ho Casado intenta convèncer-nos que de sobte ja no són el partit que oferia ministeris a Vox tot just fa vuit dies, sinó que ara han vist que Vox és “l'extrema dreta”, mentre que el PP és una formació “moderada, centrista i liberal, com diuen els seus estatuts”. Es tracta de mirar de revertir, a les eleccions del proper dia 26, els resultats del passat dia 28. I així, a Balears, Biel Company fa com sempre i imita el cantet de l'amo: “Mos hem ficat dins qualque bassiot a s'anterior legislatura que, tenint raó a n'es fondo, bla bla bla”. Això ho diu Company fent referència, sense esmentar-lo directament, al TIL de Bauzá.
Bé, el problema no és Bauzá, ni el TIL, ni l'anterior legislatura. La situació en realitat és més trista i més fotuda, perquè el problema són ells mateixos: els dirigents del PP, vull dir. Amb Rajoy va quedar clar per a qui ho volgués veure que el PP era un partit essencialment corrupte, una organització criminal, o beneficiària d'organització criminal, per citar paraules de la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals i de la sentència de l'Audiència Nacional sobre la trama Gürtel. I en els últims mesos ha sortit també a la llum allò que tothom sabia però que el PP sempre havia aconseguit treure del focus: que és un partit d'extrema dreta. Un partit que va fundar Fraga, en efecte, per donar-hi cabuda a tots els elements del franquisme que volguessin fingir que es feien demòcrates (com el mateix Fraga), només per poder continuar controlant el poder. I que durant dècades ha tingut l'extrema dreta a dins, covant-la, fins que li ha explotat en forma de dos partits més, Ciutadans i Vox, que han forçat el PP a treure's la careta i a mostrar-se com el que és. Un partit profundament nacionalista, reaccionari i autoritari, que quan entra en fase d'exaltació converteix la política en un fangar de mentides, insults i amenaces. Polítics arrogants, sovint irresponsables, que constitueixen un vertader perill per a la cohesió social i la convivència ciutadana.
Això és el que Casado a Espanya, amb el seu seguidisme betzol d'Aznar, i Company a Balears, amb la seva actitud de criat de Casado, han posat a la vista de tothom. Pot passar molt de temps fins que el PP torni a ser el que va ser, si és que mai ho aconsegueix. Mentrestant, veure com certs dirigents perden de cop i volta la fanfarroneria i intenten compondre el que han rebentat balbucejant una autocrítica que no els surt perquè no se la creuen, fa riure una mica. La degradació que representen a dia d'avui no es compensa amb dues o tres setmanes més de campanya. Quan es cau per un precipici, no es torna a dalt posant la marxa enrere. És tard per al PP, que té nou eslògan per a les autonòmiques i municipals: “Ho farem bé”, diu. Per fer-ho bé, de vegades han de saber quan basta.
