¿Una víctima d'abusos declarada pot informar sobre abusos?

La reportera Felicia Somnez, del Washington Post, es va fer cèlebre per haver sigut amonestada pel seu diari. La seva culpa? Repiular un missatge, el dia en què el món plorava la mort de Kobe Bryant, on es recordava que l'estrella del bàsquet havia estat acusada d'agressió sexual. Més de 300 periodistes del Post van signar una carta de protesta i van aconseguir que li aixequessin la suspensió dictada pel director Marty Baron. En aquella ocasió, les amenaces de mort que va rebre van fer-la marxar de casa temporalment. Coses de les xarxes.

Ara, Somnez torna a posar en dubte la brúixola moral del seu diari. La periodista ha revelat que no li deixen cobrir cap afer que tingui a veure amb el Me Too. Com que tres anys enrere ella havia revelat que també havia patit una agressió sexual, i com que ha opinat amb vehemència sobre aquests temes, els actuals responsables editorials del Post –Baron ja s'ha jubilat– consideren que no pot escriure sobre assetjament amb l'equanimitat necessària.

Part de la feina d'un periodista passa per ser conscient dels seus biaixos personals –tothom té una ideologia i més val que en sigui conscient– i escriure amb prou honestedat professional per no deixar que aquestes creences interfereixin a l'hora de redactar una peça estrictament informativa. És més: la seva condició de víctima probablement li fa tenir en compte aspectes que poden passar més inadvertits a la resta de la població. No hi ha una norma universal, aquí. El periodista no ha de ser un hooligan o un activista, però creure en l'asèpsia a ultrança és ingenu. Els redactors han de ser jutjats pel que escriuen –i revisa un editor–, no pel que pensen. I, en temes com l'assetjament sexual, que generen un rebuig transversal, difícilment Somnez comprometrà la línia editorial del seu diari. L'encaix entre periodistes i xarxes ha de ser dinàmic, flexible.