Amb la globalització financera i el replantejament post darrera crisi econòmica, arribaren els fons d’inversió. Arribaren per no moure’s d’aquí i per créixer a costa de societats debilitades. I arribaren per influir, com ho fan, en l’habitatge, però també en el negoci turístic, en el món esportiu, en els recursos energètics, en l’àmbit de la salut, en la producció tecnològica i fins i tot en els casals de barri i biblioteques, com és el cas dels de Son Sardina, a Palma, que ja pertanyen al fons d’inversió Lone Star. La seva influència no tendeix a millorar la vida de les persones que n’estan afectades. Si tenim en compte que l’objectiu d’un fons d’inversió és treure el màxim benefici en el menor temps possible, els moviments d’aquests macronegocis tenen conseqüències socials directes sobre els sectors en què participen. Si, a més, els seus moviments i la pròpia estructura són força opacs, fins al punt que a les Balears es fa difícil determinar quants i quins fons d’inversió operen en els sectors més diversos, el seu creixement es converteix en un problema del qual, ara per ara, ni tan sols en sabem l’abast. I com es pot afrontar un problema així?
Més enllà de l’evasió d’impostos que poden fer a través dels moviments de societats participades i el moviment entre països que, sovint, són paradisos fiscals, el problema és en bona mesura el control que poden exercir sobre les vides i els negocis del país, mentre que alhora aquests mateixos fons són molt difícils de controlar.
En el cas de l’habitatge, encarit fora mesura a les Balears, l’ONU ha arribat a advertir que convertir-lo en un instrument financer pot anar contra els drets humans. Cal recordar que els fons d’inversió compren sovint habitatge públic i s’han quedat amb bona part dels actius tòxics que la banca s’havia de treure de sobre. Les pràctiques abusives que fan amb els preus de l’habitatge, o els desnonaments per treure’n rèdit, són a l’ordre del dia i són, com admeten les administracions públiques, força incontrolables.
Els fons d’inversió van camí de convertir part de l’estructura social en el seu negoci. I com a grans propietaris, n’exerceixen el control fins al punt d’influir perquè no es reguli el preu de l’habitatge -o fins i tot marcar el preu de l’aigua, com investigà la Fiscalia a Huelva-. Una societat no pot estar condicionada per fons d’inversió. És un problema polític que la política ha d’afrontar. Des del Govern, s’han de cercar mecanismes per controlar-los i exigir-los transparència i responsabilitat. Per damunt de qualsevol altra consideració, ha de prevaler l’interès públic.
