OPINIÓ
Opinió 17/08/2020

Les postals que ja no enviem

i
Laia Malo
3 min

Poeta, traductora i músicFormentera, a l’agost, per a algú que no l’havia visitada mai a l’estiu, va tenir l’efecte d’una bufetada a cada galta. El tros de terra que Villangómez, l’any 1955 en un d’aquells llibrets de Panorama Balear, descrivia com els “restos de un camino cordial que no quiere acabar de sumergirse”, ara el ressegueixen (a simple vista humana) més motos i cotxes que no pas sargantanes. El megàlit de Ca na Costa, on es trobaren enterrats els vuit cossos més vells de les Balears, dona fe que, el 2.000 a.C., ja s’hi estava bé, al nord de l'illa. A les postals, la cua de la gran bèstia sàuria que dibuixen Eivissa i ella –amb tots els seus illots–, està transitada encara pels emblemàtics rèptils, de coloracions gairebé fosforescents, que animaren els viatges psicotròpics de músics i escriptors fins ben bé els anys noranta.

Els formenterers confessen l'enyor d'aquells visitants que, d’una manera molt genèrica, anomenen hippies. Aquells forasters no gastaven gaire, però tampoc no embrutaven ni emprenyaven la terra i els qui l'habiten tot l'any. És ver que passaven els seus dies a l’illa en un estat narcòtic que més aviat els acostava a éssers paranormals –contemplatiu–, però aquell estat seu naixia d’un desig de fusió amb l’entorn que, en molts casos, a més, culminava amb la creació d’una obra sorgida del contacte amb el paisatge. Tal vegada sí que el record d'aquelles experiències mitifica i bucolitza la Pitiüssa, però originalment en ressaltaven uns atributs que avui el turista just aprecia en forma de souvenir: es compra una salamandra de fang o metall per clavar a la paret del balcó de casa, però, si en troba una a l’hotel, corre a fotre-li cops d’escombra i a omplir fulls de reclamacions.

Postal n. 1: els molins i l’espiral de moviment que, com un ritme ancestral, ventaven, enregistrats pels Pink Floyd. Postal n. 2: aquella misteriosa noia que ballava –una ombra dins una casa– durant un concert de jazz a la plaça de Sant Francesc, o el fantasma de la Formentera Lady dels King Crimson. Postal n. 3: els personatges de la novel·la de Jordi Cussà, que perseguien la mateixa damisel·la entre capficos salvatges a la llum de les diferents fases lunars.

No vaig saber trobar esteses de peix assecant-se al sol, tot i que vaig tastar una amanida pagesa, convidada per la poeta local Maria Teresa Ferrer. “Viatgers errants de l’ensomni i el desig / naufragarem en un mar sense retorn”, ens recitava, clamant contra el model actual. Mirant de no ofegar-m'hi, vaig nedar en pilotes, corrent el risc (això sí) que em multessin: un llibre de Lluís Ripoll m'havia avisat que, des del 1978, el nudisme sols està permès en tres platges. La d'Illetes estava ocupada per embarcacions amb els pals i la panxa enllumenats com si fossin arbres de Nadal, que tapaven la noctiluca i les estrelles que queien. A l’Estany Pudent hi vaig observar una colla de remena-rocs, mentre els saviners m'explicaven que n’hi ha que proven de canviar-li el nom, a l'estany, perquè sigui el dels flamencs, que té més glamur. No compto que els fenicoptèrids considerin gaire atractiu de fer-hi estada a mitja migració, si el nombre de vaixells amarrats a l’antiga terra del blat continua augmentant. Fa l'efecte que tots els animals, exceptuant l'ésser turístic, hagin encetat el procés d’esdevenir criatures mítiques. Com aquell bou blanc de la rondalla formenterenca: aquell amb el qual has de compartir el crostó de pa, però ben alerta que no et mossegui la mà i després el braç, amb la promesa de vestits d’argent amb botons d’or; que els metalls no es mengen. La postal n. 4, la que us envio a vosaltres, lectors, porta aquest fragment del text de Villangómez al revers: "¡Qué extraño nuestro horizonte físico y moral, si desapareciera de pronto Formentera!"; la fotografia de la cara, trieu-la vosaltres.

stats