Positiu de covid
Després d’haver aconseguit evitar encomanar-me del covid durant més de dos anys, finalment l’he agafat. Pensava que seria dels pocs que al final no l’agafarien, però no. Unes dècimes de febre i un malestar desconegut per a mi fins ara em van fer anar a buscar un test d’antígens que havia quedat desat a l’armariet des de feia mesos. Les dues ratlletes van aparèixer de seguida. El meu rècord personal havia arribat fins aquí.
Afortunadament, en puc parlar en termes gens alarmants. Vol dir un lleu mal de coll, la veu com si estigués encostipat, gust metàl·lic, una certa pèrdua de l’olfacte, cruiximent i un punt de cansament físic i mental que recorda un estat gripal que no acaba d’anar ni endavant ni endarrere. La sensació de boira i ralentí que transmet el cos és ben estranya.
L’atenció telefònica de la sanitat pública ha funcionat com un rellotge i tothom amb qui parlo em recepta el mateix: paciència. I com un reflex del ritme de vida que portem tots plegats, tothom em recomana que ho aprofiti per descansar.
Per uns dies he tornat a les remors de les converses i dels plats a la cuina, i de la vida al carrer, dels turistes de l’edifici del davant sortint als balcons o tornant del súper que els acaben d’obrir dia i nit, de les obres que vaig deixar a la vorera oberta de sota casa, amb el xamfrà fent de magatzem d’obres, com tots els xamfrans de l’Eixample. Penso en tanta gent que ha matat el virus i en la que no pot explicar la malaltia en aquests termes tan lleugers. Un record per a tots ells.
