Les portes que s’obren i que es tanquen

A Barcelona passa a l’Hospital Clínic, però també a l’establiment Tapa Tapa, al passeig de Gràcia, gairebé davant de la Casa Batlló, i en moltíssims altres locals de cara al públic. Les portes són automàtiques, de vidre, grosses, perquè hi entri la llum. Tenen un mecanisme molt precís, diguem que és un mecanisme que, a diferència de mi, és molt sensible, perquè, esclar, la gent hi entra amb crosses o en cadira de rodes o en llitera o amb moltes bosses i no pot permetre’s el gest d’obrir la porta. Aquestes portes, doncs, quan detecten presència s’obren.

El resultat és que estan tota l’estona obrint-se i tancant-se. Al Clínic: arriba una ambulància i s’obren. Arriba un senyor que s’atura a fora per buscar la targeta sanitària i s’estan obertes mentre ho fa. Es mig tanquen, però no arriben al final del recorregut, perquè un infermer que anava a demanar un paper al taulell de l’entrada fa que tornin a obrir-se. Les recepcionistes demanen als parroquians que fan cua que no s’estiguin tan a prop de la porta, sisplau, que està tota l’estona oberta. Debades. I sempre arriben nous pacients que, fins que no aprenen la norma, la mantenen oberta. Si hi ha massa gent fent cua, no es pot tancar de cap manera. Algunes recepcionistes van amb abric.

Començo a escriure això des del Tapa Tapa esmentat, a les vuit del matí, tot mirant la Casa Batlló, que ja és plena de turistes que escolten explicacions. Tot i la novetat de les temperatures, m’estic congelant. No para de passar gent pel carrer (és el passeig de Gràcia) i la porta, doncs, tota l’estona és oberta, de manera que als clients se’ns mouen els cabells pel vent de fora. La calefacció va a tota màquina, esclar, justament per evitar la inconfortabilitat de les portes. El fred no és el problema més gran. El problema més gran és la sensació de provisionalitat, de poc recolliment.