OPINIÓ
Opinió 06/12/2019

Les portes del paradís

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraL’emergència climàtica és el nou concepte que ha arribat a les nostres vides dins la dinàmica actual del nominalisme a ultrança. És a dir, la imperiosa necessitat de parlar de les coses profusament sense tenir –sembla– la més mínima intenció de canviar-les.

Abans va ser el torn del feminisme, que ha quedat estancat en el llenguatge no sexista; o de les ‘inajornables’ reformes educatives, que no passen de la declaració d’intencions i l’intercanvi d’eslògans; o de les ingènues campanyes antiracistes que pretenen que si aconseguim dir “no m’expliquis sopars de duro” en lloc de “no m’expliquis contes xinesos” –cosa que, per cert, no diu ningú–, haurem conjurat el racisme de la societat.

És realment admirable l’autosuggestió de pensar que el nom fa la cosa. Però no és només una estratègia ingènua, sinó altament perillosa: genera anticossos, que dificulten l’avanç; desvia de les solucions veritablement eficaces, i recorda excessivament la màxima de Lampedusa: canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Els nominalismes denoten ingenuïtat, és cert. Però quan hi ha tanta distància entre el que es diu i el que es fa, la paraula correcta és cinisme.

Certament, va semblar bastant irònic que un territori que acabava de declarar emfàticament l’emergència climàtica, inauguràs pomposament una il·luminació de Nadal que ni els ciutadans ni el planeta es poden permetre.

El que va resultar definitivament cínic, però, va ser que es fes –cedint a les pressions comercials– dia 28 de novembre, per donar ales a una tradició tan noble i nostrada com és el Black Friday, símbol del consumisme més doiut, la inconscient tudadissa energètica i la desaforada generació de residus. I que tot es fes amb altar fumat i missa de tres. I amb batucades, clar.

Les dates senyalades com aquesta posen al descobert les nostres febleses i incoherències. I la nostra escassa capacitat de relacionar bé les coses i extreure’n conclusions, per òbvies que siguin. Les mateixes persones –i els mateixos mitjans– que s’interessen i es preocupen pel canvi climàtic, s’entusiasmen pels descomptes estrafolaris, les compres per internet, els viatges exòtics o els excessos nadalencs.

Petiteses de la nostra condició humana que fan que arribem a curioses conclusions: si ens preocupen els efectes de les tovalloletes humides, inventam les tovalloletes ecològiques, en lloc de deixar de consumir tovalloletes; ens queixam de la saturació de Mallorca, però presumim del nostre darrer city break a qualsevol capital europea...

Sovint també cometem l’error de focalitzar l’efecte sense atendre la causa. I per això se’ns acuden esforçades solucions per resoldre els dramàtics problemes de la sobreexplotació i banalització de Mallorca: prohibir comprar propietats als estrangers, il·legalitzar el lloguer turístic, limitar el nombre de creueristes que passegen per la ciutat o de cotxes de lloguer que circulen per les carreteres, augmentar l’ecotaxa, dedicar-la a qui sap què... perquè pensam que una illa és un territori fràgil i limitat i que s’han d’arbitrar mesures excepcionals per protegir-la dels efectes de la massificació.

Aquí solem oblidar que les mesures més eficaces són les dissuasives –el turista més ecològic és el que no arriba– i que en aquest sentit ser una illa, més que una debilitat, és una gran oportunitat. Les ‘portes’ de les illes són més tangibles i més controlables que les del continent. De fet, en un món globalitzat i regit per l’economia de mercat, només en una illa es poden modular eficaçment els fluxos humans d’entrada i sortida. Basta que ens ho creguem. Amb l’aquiescència d’Aena, l’Autoritat Portuària i el Ministeri de Foment, és clar. Aquesta és la independència ‘que ens cal’... I no la tenim.

Continua viva l’amenaça del Pla director d’infraestructures del port de Palma: 340.000 m2 de pèrdua de mirall d’aigua, un nou dic de 3.200 m, punts d’amarrament per a embarcacions de fins a 100 m d’eslora, nova dàrsena exterior, 140.000 m2 per a reparació i manteniment d’embarcacions, despeses aproximades de més de 550 M €... Mentre Aena contraataca amb 13 noves portes d’embarcament, l’augment de la superfície comercial –més encara?– i 1.695 noves places d’aparcament.

I, entre les competències que sí que gestionam sobiranament, tampoc és millor el panorama: el Departament de Carreteres del Consell de Mallorca continua sense entendre que trinxar l’illa a base de carreteres i autopistes –les ‘portes’ interiors– no és només un problema de consum de territori sinó, sobretot, de model insostenible, i el PSOE de Palma proposa convertir les extintes galeries de la plaça Major en un aparcament per injectar al cor de la ciutat un xutada permanent de vehicles privats.

Sembla que no ho volem entendre, però només hi ha una manera de preservar el paradís: no obrir-hi més portes.

stats