07/08/2022

Portar els fills a l’escorxador estiuenc

3 min

Trobar-te a faltar. A tu i a tots... “Us trobem a faltar”, em van dir l’altre dia mentre sonava la música de pasdoble de festa major. Si hagués aclucat els ulls no hauria sabut si estava al 2022 o al 1990. Passa la vida i no el pasdoble. El nosaltres que troben a faltar al present era un nosaltres del passat que cada dia anava a collir fruita vuit hores. Quatre al matí i quatre a la tarda. Fèiem 4 viatges amb furgoneta diaris: Començar. Dinar. Tornar. Acabar. 30 minuts per trajecte. El sol picava com si li deguéssim diners i no haguéssim pagat mai. Suàvem tant que un dia el dimoni va plegar sense cobrar. Tot era... Ara estaria –està– tot prohibit.

“Us trobem a faltar”, em deia el propietari d’un d’aquells trossos on collíem. Érem nosaltres: una colla, una tropa, un exèrcit d’adolescents que omplíem els camps de fruita. United Colors of Collir Maduresa. Entre els Goonies i Grease. Jo no coneixia cap paio-paia que no collís. O que no treballés de manobre, cambrer, feinegés a botigues, empreses, fes de monitor, o d’astròleg cec amb una bola de cristall fumada. “Us trobem a faltar”, diu el pagès jubilat sense jubilar-se, perquè fa anys i panys que no cull ningú com nosaltres. Cap, jove, adolescent, veí, del poble. Però si ens troben a faltar és per una cosa: l’alegria. En aquells temps...

“Aquells temps que sempre era festa i en què dormir era una bestiesa que robava temps a l’alegria”, escriu Cesare Pavese a El bell estiu (amb una nova edició ara d’Univers). Un manual clàssic per desvirgar la joventut penetrada per la maduresa amb escenografia d’estiu etern de pasdoble nostrat. Era així. Treballar, treballar i festa, festa. I alegria. Ens troben, ens trobem a faltar, pels somriures de síndria i per les galtes de préssec. I perquè vam creure que tot era possible, que és el que s’ha de fer quan es té gana de vida. I ara hem passat de suar al camp a suar amb aire condicionat. De fer a no fer. De produir a consumir. De saber a no saber. I de tantes, tantes coses. Però el tema no és aquest. Perquè, ara, el tema està al cel.

Abans de la pluja. Cel rogenc, pluja o vent. El fum és indici de foc i... de femer. No cal tenir massa estudis. Només el títol de l’etiqueta d’Anís del Mono. Els joves tenen menys diners, recursos. També s’està més equivocadament preparat. Hi ha un analfabetisme existencial que és una pandèmia bíblica. No se sap dialogar amb el món, la realitat, l’Univers, malgrat el Google Translatei mil gadgets. Tothom vol que li donin la raó però no vol saber la veritat... Sí, hi ha de tot. Com un mercat, a granel, a raig, a dojo. L’olla bull. I caurà damunt de tothom. El pronom és el futur que ens arribarà del cel. Tothom és el missatge.

Als anys noranta a tothom ens obligaven a treballar a l’estiu. Els pares, la família, no es reunia en assemblea, o es muntava un referèndum o un procés participatiu on votava també la musaranya domesticada. “Vas a collir” era el resultat. Ja està. Ara a tothom no se l’obliga a treballar a l’estiu. Abans que saltin els illetrats del metall vegetal: ja sabem que hi ha joves que treballen a l’estiu. El que diem és que, proporcionalment, la substitució és radical, el canvi cultural és total. En diem realitat: feta amb xifres i amb ulls. No és el mateix un 3 per cent de rates que un 30 per cent. Alteren l’ecosistema. Ens entenem, oi?

Si ens entenem estem dient que aquells nois dels setanta, vuitanta, noranta que anaven a collir fruita obligats pels pares ara no obliguen els seus fills a treballar els estius. Tot és molt complicat. I tot va a la contra. És així. Però diria que el que es troba a faltar avui, i dramàticament i acceleradament es trobarà a faltar demà, és saber que tenies, que tens, pares. Abans t’obligaven a treballar els estius com una pedagogia de realitat. Ara t’obliguen a no fer res els estius com una pedagogia de fracàs. Ja no queda res per collir de l’arbre que, com la vida, neix de les arrels... fins al fruit: tot ho portem dins. L’amor i l’odi. Se’n diu sang.

La venjança multiformat de molts fills contra els pares serà terrible, terrible. I, com sempre, acabarà rebent tothom: els pobles, les ciutats, la societat, la humanitat... Però, en quin moment, i per què, es fa creure falsament a les persones que més estimes, els fills, que tot és gratis, no val res, i t’estarà esperant sempre? Aquest és el tema. En quin moment, i per què, als de la suor els hi sua tot i dimiteixen? Se’n parlarà. Sobretot perquè molts dels seus fruits no tindran cap fruit per dur-se a la boca. Fins aquí tornarem: fins a Adam i Eva. A l’inici de la mossada.