A la porta de la discoteca
Obren les discoteques i aviat obriran del tot teatres, restaurants i estadis. Torna la normalitat i tots fem el nostre balanç. “Hem perdut dos anys de vida”, va dir a l’ARA una noia de 19 anys que per fi ha pogut anar a una discoteca. És una manera de parlar, i ja s’entén: durant un any i mig no ha pogut socialitzar tant com hauria volgut.
Sabem també que el peatge psicològic en joves ha estat alt. I el peatge escolar: hi ha nens de famílies amb pocs recursos que se senten molt millor a l’escola que a casa, i la consultora McKinsey ha calculat que als Estats Units la canalla de primària va cinc mesos endarrerida en matemàtiques i quatre mesos en lectura.
Sí, tots hem perdut alguna cosa en aquesta pandèmia, però els que han pagat un preu més alt han estat les persones més grans, que no és que hagin perdut metafòricament dos anys de la seva vida sinó que en molts casos van perdre literalment la vida, i la van perdre sols, ofegats al seu llit. I els que no van morir van quedar aïllats durant uns quants mesos, privats de qualsevol contacte humà, en una edat en què ja no els quedaven ni gaires festes de Nadal ni gaires aniversaris per celebrar.
O sigui, que des del respecte pels drames personals de tothom, cal dir als joves que ni són els que pitjor ho han passat ni són la generació de joves de l’últim segle (per no anar més lluny) que pitjor ho ha passat. Sortir de la pandèmia i tornar a la normalitat vol dir també haver après la lliçó que la vida no és una amable successió d’esdeveniments, i ser conscients que al nostre voltant hi ha persones que han patit molt més. I que algunes ja no viuran per explicar-ho.
