Qui té por de sopar amb el Borbó?

No es pot ser independentista i seure a taula amb Felip VI, sosté el diputat de la CUP Carles Riera. Ben al contrari, no tan sols es pot sinó que cal seure-hi, sobretot si l'independentista en qüestió és el president de la Generalitat. Dir això que diu Riera és quedar-se, una vegada més, en la prepolítica, que és una opció realment còmoda perquè permet tenir escó i honoraris de diputat sense fer res més que repetir quatre eslògans i practicar un cert obstruccionisme. Però si un president independentista vol fer política, naturalment ha de seure (a sopar, dinar o berenar, o amb un tassó d'aigua, o sense res) amb el cap de l'Estat del qual es vol emancipar. Si no és capaç ni de fer això, i de fer-ho amb autoritat, a poca cosa podrà aspirar. Com a molt, a persistir en el torrisme, la variant presidencial que tants de fruits saborosos va donar durant l'anterior legislatura.

El president d'un país, en general, ha d'estar sempre disposat a sopar —com en el poema de Josep M. de Sagarra— amb gent, amb genteta i amb "gentussa”, que és allò que generalment se sol trobar a les altes cotes del poder. Sopar-hi, conversar-hi, negociar-hi, fer-los cas (falsament, la majoria de vegades) i mirar d'engalipar-los a favor de la pròpia causa. El joc del poder no el domina mai ningú del tot, però hi ha coses que són segures. Per exemple, que no es juga fent gestos de contrarietat, o escenificant solemnes plantades, o improvisant sainets en què, davant d'un sopar amb el rei d'Espanya, ara s'escapoleix el president de la Generalitat, ara s'esfuma el vicepresident, i finalment la cita ingrata és endossada a la consellera de Presidència, que ja no té manera de delegar-ho a ningú més. Com a gag del Polònia o d'una nova versió de Sí, ministre pot estar bé, però la realitat és, o hauria de ser, d'una altra manera.

Encara hi ha la qüestió de la presència de Moon Jae-in, el president de Corea del Sud, a qui previsiblement la diplomàcia espanyola no perdrà ocasió de fer-li saber que el president “regional” de Catalunya l'ha plantat perquè és un element desestabilitzador que no sap dur a terme el seu paper institucional. Ser al sopar, i exercir la presidència de la Generalitat, hauria estat la forma d'afirmar el propi poder; no anar-hi, per contra, és mostrar-se com un president espantadís, i vacil·lant, pendent del què diran i dels gestos de cara a la galeria, i insegur, sobretot, de la pròpia autoritat. L'autoritat s'exerceix, precisament, exercint-la. I la independència no es guanya fent morros, una pràctica que l'independentisme s'ha mal avesat a fer no tan sols als dirigents espanyols, sinó també (i sobretot) entre els mateixos independentistes, que han agafat el gust a retirar-se la paraula o dedicar-se emotives aixecades de cul perquè un troba que l'altre és un botifler o un hiperventilat. Si es vol presidir un país, i si es vol fer política, se sopa encara que sigui amb el dimoni. No és tan sols que ningú digués que seria fàcil, és que tampoc va dir ningú que seria bonic.

Sebastià Alzamora és escriptor