OPINIÓ

‘¡A por ellos!’ I qualselvol que protesti

Ja s'ha fet pública la sentència de l'anomenat “judici del Procés”. El Tribunal Suprem ha condemnat els acusats i acusades a cent anys de presó, un escarment jurídic de dimensions inabastables i de tràgiques conseqüències per a l'exercici de les llibertats individuals i col·lectives de tots nosaltres. No és el propòsit de qui això escriu analitzar amb lupa jurídica 500 pàgines de sentència, sinó insistir en les seves conseqüències més immediates: a més d'agreujar la repressió contra el poble català i ruixar amb gasolina el foc d'un conflicte que s'aviva dia a dia (com era previsible i l'Estat sabia perfectament que succeiria), la sentencia del Procés suposa una clara retallada del dret de manifestació i del dret a la llibertat d'expressió per a practicar la desobediència civil, com Rosa Parks o Martin Luther King, que pot afectar qualsevol persona que estigui llegint aquestes línies ara. És a dir, aquesta sentència del “a por ellos” –que també era la vergonyosa clau de Wi-Fi de la sala del TS on van ser jutjats els polítics independentistes catalans– és un avís sever per a navegants, és un “per tots i totes” en les claus de Wi-Fi de qui s'atreveixi a alçar alguna vegada la veu als carrers i organitzi una protesta que els desafiï.

Sota les togues dels qui han dictat tals sentències hi ha el cos de la consolidació d'un estat que es torna cada vegada més autoritari sota la seva disfressa de democràcia liberal, pur paper mullat quan afecta els fonaments del trontollant Règim del 78. El mateix gir del PSOE, arrossegat per PP, Cs i Vox, per a mantenir lligat el que la consulta de l'1 d'octubre va amenaçar separar causa profunda indignació: amenaces d'aplicació de l'article 155, preparació de l'Estat d'Alarma, Excepció i de Lloc (article 162) després de la vaga general del 18 d'octubre, el desplaçament de les forces repressives de l'Estat que ja s'han cobrat ferits greus... Des d'un punt de vista humà, és, a més, una absoluta injustícia que persones que mai han utilitzat la violència, que sempre l'han condemnada en totes les seves formes, que van organitzar una consulta pacífica, i fins la van manar dissoldre, com és el cas dels Jordis, hagin de complir penes de presó de tretze, dotze o nou anys.

Causa estupor també l’al·lucinant cinisme d'imputar un delicte de malversació (2 a 4 anys) en un país en el qual el PP i el PSOE han fet de la seva actuació de govern una pista d'aterratge per a les grans empreses i per a facilitar les portes giratòries, que utilitzen els temps i recursos del govern (central, autonòmic o municipal) per a fer la seva campanya electoral privada, i això en un país en el qual des dels fons públics es financen monstruositats com el Valle de los Caidos, el sou de clergues, l'ensenyament privat en mans de religiosos catòlics, etc.

No podem, en definitiva, deixar de tenir l'íntima convicció que el que s'ha volgut condemnar i s'ha condemnat ha estat, simplement, la desobediència cívica, la gairebé obligada dissidència davant un estat que en cap moment ha oferit solucions democràtiques per a Catalunya, que ha negat sempre qualsevol possibilitat de diàleg. Per tant, hem d’evitar caure en trampes massa òbvies com l'apel·lació que aquests dies no deixa de sentir-se i llegir-se: “Tots els ciutadans estan sotmesos a l'imperi de la llei”. Mai ens han agradat els imperis i sabem que hi ha lleis injustes que tot ésser humà hauria d'estar obligat a desobeir. L'Estat de Dret no és més que el sotmetiment dels poders públics a l’ordenament jurídic. Però aquest ordenament jurídic pot ser injust i poc democràtic i pot ser, per tant, lícit combatre’l pacíficament.

Aquesta sentència ens ha encongit el cor, ens ha fet plorar de ràbia i de tristor pensant en els polítics i polítiques preses, en les seves famílies, en els fills i les filles d'aquests pares i mares que dormen a la presó, en les besades que no es poden fer abans d'anar a dormir, en les llàgrimes que per això han vessat. Record ara que durant anys vaig portar una camiseta que havia portat de Madrid un grup de suport a les Mares de la Plaça de Maig de l'Argentina. Podia llegir-s’hi la frase que un nin dedicava a la seva mare desapareguda: “Vendrás de cualquier lugar a recibirme y a abrazarme, y en ese abrazo recuperaré todos los soles que me han robado”.

Totes i tots els presos sortiran de la presó, potser més aviat que tard, i recuperaran aquest temps no perdut, aquest temps dolorós i alhora ple de determinació i optimisme. Aquest temps de llibertat que hem de construir entre totes. Perquè, no ens enganyem, això ens afecta a totes, siguem o no independetistas. És un avís per a totes les persones que no ens resignem a acceptar la involució i la retallada de llibertats i de democràcia, la falta de justícia en tots els plans, d'aquest sistema. Per als qui volem canvis profunds, per a les qui volem decidir el nostre futur en tots els ordres de les nostres vides. Aquesta ha estat la sentència de “¡a por ellos!” i ha estat la sentència del “i per qualsevol que protesti”. Per això toca –ara com sempre i més que mai– desenvolupar una solidaritat sense fissures amb el poble català. Avui és per ells. Demà serà per qualsevol de nosaltres.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF