11/03/2022

Populisme i participació

3 min

Em ve al cap aquests dies The best man (1964), la pel·lícula de Franklin J. Shaffner amb guió de Gore Vidal. Una sòbria i reeixida mostra de cinema polític. És a dir, de cinema que parla del poder.

L’argument ens trasllada a unes primàries dels Estats Units entre dos candidats de perfils i plantejaments diametralment divergents: William Russell (Henry Fonda) i Joe Cantwell (Cliff Robertson). En un moment determinat, William Russell parla amb l’encara president dels Estats Units (Lee Tracy), de qui pretén el suport per a la seva candidatura. Russell li ve a dir que davant un hipotètic conflicte internacional, ells dos posarien tota la seva intel·ligència i capacitat de reflexió al servei d’una estratègia racional, ben fonamentada i avalada per experts, mentre que Cantwell... llegiria l’enquesta Gallup.

La lucidesa de contraposar –ja a principi dels 60– la decisió més 'popular'  a la més 'adequada' demostra la perspicàcia de Gore Vidal, que, a més, retrata Cantwell com el líder que ha anat guanyant popularitat a través de tècniques 'moderníssimes': l’atac personal, l’agitació de fantasmes, la narrativa fake –la suposada existència d’una màfia comunista–, la telegènia i la demoscòpia.

Resulta difícil no pensar en lideratges 'de no ficció' molt més actuals, com el de Díaz Ayuso quan, negant tota evidència científica, es va oposar a les mesures sanitàries cridant “Comunismo o libertad” o quan, encara més hàbilment, va reformular aquesta llibertat com el dret inalienable dels ciutadans de fer unes canyes quan els vingui de gust. D’això se’n diu 'estreta connexió emocional amb el votant'. Tota una virtut.

Tampoc podem oblidar l’expresident Trump, que començava a semblar un malson del passat fins que fa dues setmanes va anunciar la intenció de presentar-se a les presidencials de 2024: “Ho hem fet dues vegades i ho farem una tercera”. “Dues”, diu. Es veu que, al pobre, només li ensenyaren a comptar dòlars...

Idò sembla que està en forma i que ha superat les pròpies plusmarques perquè, davant del selecte conclave dels principals donants del Partit Republicà, Trump acaba de proposar bombardejar Rússia amb F-22 americans... però camuflats amb la bandera de la Xina. Perquè ho vaig llegir a La Vanguardia, que si no...

I encara li va quedar corda. Sembla que al míting de Nova Orleans, Trump va estar esplèndid: va elogiar Kim Jong Un, va negar el canvi climàtic, va dir que si pujava el nivell de la mar, millor, perquè “així tindríem més pisos a primera línia”... No comment.

Sovint, però, tendim a oblidar les obvietats incòmodes. Només hi ha una cosa més inquietant que Trump: els seus votants. És vera que està torrat, però també és vera que la gent el vota. De fet, va ser ell mateix que ho va posar en evidència: “Podria disparar la gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots” (Iowa, 2016). Deu mesos després, guanyava les eleccions amb el vot de 63 milions de ciutadans lliures.

Després, ja sabem la història. Una legislatura esperpèntica, en què ni les institucions, ni els experts, ni la premsa seriosa varen poder contrarestar unes formes polítiques basades en la mentida, la demagògia i el joc brut. Males maneres que no erosionaren un Trump que encanonava Twitter com qui apunta amb el colt. No va necessitar ni posar mà a la seva fortuna. Bastava intoxicar des de les xarxes socials. Sí, aquelles que ens havien d’alliberar de la vella política i que ens havien de dur tant de coneixement lliure, tanta comunicació no mediatitzada i tanta democràcia real... Si no us fa res, jo em qued amb els mitjans convencionals.

I per acabar, gran fi de festa amb assalt al Capitoli inclòs. O era un escarni? És que de vegades aquestes coses s’assemblen tant...

Basta pegar una ulladeta al món real –aquest que sovint miram tan poc des de les respectives i confortables bombolles– per posar en dubte l’optimisme dels entusiastes defensors de la democràcia directa.

I més ara, que, com més defensam el nostre dret a influir directament en el decurs de les coses –consultes, processos participatius, accions directes, petits lobbies de pressió veïnal o sectorial, primàries...–, pitjor toleram la discrepància i menys acceptam que els que opinen diferent també hi vulguin influir. Nosaltres, participam; els altres, pressionen, boicotegen, manipulen...

A pesar de la lentitud exasperant, de les febleses, de les contradiccions...  crec en la democràcia representativa. Aquesta escleròtica i ranquejant, sí. Aquesta tan burocràtica i tan infinitament millorable, sí. Aquesta que, entre pactes imperfectes i concessions decebedores, delimita millor el rol de cadascú, els mecanismes de control i l’assumpció de responsabilitats. És lenta i poc fotogènica, sí. Però em dona –literalment– més garanties. A mi i a tots. I d’això es tracta.

Nanda Ramon és professora