OBSERVATORI
Opinió 18/03/2017

El polvorí de les institucions culturals

No és qüestió de doblers, ni d’idees, sinó de voluntat política

i
Cristina Ros
3 min
El polvorí de les institucions culturals

Un dia vaig sentir a un empresari dir que, perquè el personal estigui content, l’empresa ha de guanyar doblers. Podríem matisar molt aquesta afirmació i, fins i tot, podríem discutir-la segons com l’agafem. Ara bé, el que és indubtable és que, si una empresa va magra, cap persona que hi faci feina s’hi sentirà bé. I quan parl d’anar magra, em referesc a la manca de doblers, però també a la d’idees.

Les institucions culturals de les Illes fa massa temps que van magres. En conseqüència, les condicions laborals han empitjorat no només perquè per posar qualsevol iniciativa en marxa es necessita pressupost, sinó també perquè, quan els doblers són insuficients, cal tenir un gran motor d’estímul perquè no comencin a mancar les idees. Direu que no és un problema únicament de les Balears, i no ho és, però sí que ho és especialment. Això és com els resultats del sistema educatiu: és un problema a tot l’Estat, però ho és sobretot a les nostres Illes.

El fet és que les institucions culturals balears s’estan convertint en un polvorí que va esclatant per fases i que, tant de bo, qualcú sigui capaç d’aturar les explosions que estan per arribar de manera gairebé immediata. Afortunadament no són totes: ara per ara, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) és un dels pocs centres que no dona mostres d’esgotament, que segueix una programació que fins i tot està per damunt de les expectatives que es tenen pel baix pressupost que maneja i que es demostra en línia creixent pel que fa al ressò del seu nom i de les activitats que promou. És un cas tranquil·litzador dins el maremàgnum d’intranquil·litat que regna arreu.

Dins el sector de les arts visuals, el museu Es Baluard ja ha patit vaga del personal laboral i el patronat preveu una altra mobilització per discrepàncies de les persones que hi treballen i la manca de reconeixement de la tasca que hi fan. Res a veure, en tot cas, amb el despropòsit de denúncia que va fer l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB), despropòsit perquè esgrimiren arguments erronis però, sobretot, perquè no es pot denunciar quan a la cúpula de l’associació li convé, i mirar cap a un altre costat durant tot el temps que no et convé piular. Sigui com sigui, Es Baluard se’n ressent i fort de la manca de pressuposts que li destinen les administracions públiques que fan part del patronat, dels criteris erràtics dels que les governen i de la feinada que estan obligades a fer les persones que hi treballen perquè no es noti, o no es noti gaire, l’escassesa de recursos econòmics.

Del Casal Solleric, millor no parlar-ne. Si en qualque moment va albirar un poc d’esperança en els darrers dos anys, li va durar escassíssimes setmanes. Ja no sé si és possible que, en aquesta legislatura, arribi a estar més temps amb direcció que sense. Ho haurem de calcular.

Per la seva banda, la Fundació Pilar i Joan Miró està en fase de negociació del conveni laboral. La institució és un polvorí de fa anys i no només pels problemes del seu personal. Des que escabetxaren de manera reconegudament improcedent una treballadora que havia manifestat la disconformitat en el procés de concurs de la plaça de conservadora, i d’això en fa només un parell mallorquí de setmanes, em diuen que ningú piula ni piularà. Que la negociació del conveni laboral pugui anar més o manco com una seda no vol dir que el polvorí no amagui foc al seu interior.

Això del polvorí no és meu i és just reconèixer-ho. Ho escrivia aquest dijous al seu perfil de Facebook Elena Vallés, la periodista cultural de Diario de Mallorca : “S’acosta un altre polvorí en les institucions culturals. S’ha de recordar que Eva Martínez, amb pocs amics dins el teatre, és la germana de l’exportaveu del PP a Palma. Què està passant realment al teatre Principal? Parlará Martínez sobre la seva sortida?”. Elena Vallés enllaçava amb una notícia d’ El Mundo sobre la rescissió del contracte de l’administradora. Una es demana si aquest acomiadament calmarà el personal de la institució o si l’encendrà tant o més que ho ha estat altres èpoques.

No acab si dic que fa setmanes que se senten rumors d’un altre polvorí que pot esclatar en breu. Se situa al cor de l’Arxiu del Regne de Mallorca i, en aquesta ocasió, sembla que no té a veure amb les protestes dels historiadors pel tema dels horaris antiinvestigació. La cosa presenta mar de fons, amb possibilitat de dimissions.

A Patrimoni del Consell de Mallorca ningú, que no sigui el cap dels serveis jurídics i la directora insular de l’àrea, no entén que el monòlit de la Feixina no es tomi. I això no és qüestió de doblers, ni d’idees, sinó de voluntat política.

stats