OPINIÓ

La pols i l'era de les eleccions

Ara això de repetir com un mantra que les enquestes ja estan cuinades és com quan hom afirma que Paul Auster és un autor irregular, que Woody Allen ja no té res a dir-nos en cinema o que Pedro Almódovar està acabat. Són tòpics que se senten a dir una vegada i una altra com una lletania. I el darrer, el de la no fiabilitat de les enquestes, ha anat com l’anell al dit a les formacions polítiques que no preveuen treure bons resultats a les eleccions per anatematitzar-les encara més. S’ha girat la truita. Abans era la força política el vent de la qual bufava favorablement o que es presumia vencedora la que havia de repetir la cançó enfadosa que allò no significava res i que el veritable sondatge vindria el dia dels comicis. Tanmateix, també hi ha un altre tòpic: riure’s dilluns del meu article agosarat si no n’he endevinada cap, que també pot passar. Però qui no vol pols, que no vagi a l’era...

I és que a mi així que començaren a filtrar-se les dades de les enquestes per a les andaluses del proper diumenge, els resultats em quadraven bastant. Esperar que el PSOE no guanyi a Andalusia és fer volar tants de coloms com creure que Gabriel Company no farà primer el 2019 a les Illes; si bé és obvi que la irrupció dels flamants partits dessagna els dos grans. I aquestes autonòmiques confirmaran una vegada més que els nous han arribat per romandre-hi. La confluència de Podemos amb IU traurà rèdit del partit de Susana Díaz, i Ciudadanos també queixalarà un poc el seu exsoci de govern —per bé que hi hagi gent entestada a creure que els liberals només resten vots a la dreta. Entre aquestes dues darreres formacions i el PP es pronostica un triple empat que se sospita que podrien liderar els conservadors. Trob que Juanma Moreno no és el millor candidat però, al capdavall, els populars són els qui ostenten els millors quadres i la millor estructura després dels socialistes, de manera que no convé menystenir-los gens. Ara, que una altra opció plausible atesa la idiosincràsia meridional, seria que l’esquerra alternativa assolís fer el 'sorpasso' i acabàs liderant aquesta pugna bo i relegant els conservadors a un irrisòria tercera posició. De tots tres, el que ho té més difícil per avançar ningú és Ciudadanos, pel fort desconeixement que es té del seu candidat Juan Marín a pesar que ja s’havia presentat a les eleccions del 2015, pel desgast que suposa haver de formar govern amb Susana Díaz i despenjar-se del pacte a quatre dies del final i perquè al cap i a la fi a les dues darreres estatals Cs va quedar relegat a una quarta posició ben nítida. El re seria saber si la centredreta seria capaç d’assolir una majoria suficient per desbancar quaranta anys de poder socialista, però pareix que no en tindran a bastament.

Tampoc em sorprèn gens la irrupció d’un cinquè en joc com és Vox. D’antuvi, li concedien un escó per una Almeria multiracial on podia calar el discurs antiimmigració, i darrerament ja hi ha des d’'El País', que la setmana passada n’hi atorgava quatre, fins als cinc d’'El español'. Si Vox, Podemos i Ciutadans no haguessin gaudit de l’expansió de les ones televisives encara serien al cap del carrer, però els començaren a donar bombo en antena i tots dos entraren. Ara no m’estranyaria que es reproduís un altre pic amb Vox veient la publicitat gratuïta que li fan els partits i els mitjans de comunicació.

El que més em disgusta de tot plegat és que els andalusos hagin perdut la seva veu pròpia i nacionalista, la del Partit Andalusista de l’històric Alejandro Rojas Marcos, que veig que es dissolgué el passat 2015. Era la línia que partia del federalisme del segle XIX, derivava del notari Blas Infante i de l’assemblea de municipis sevillans que abordaren la redacció d’un Estatut fallit durant la Segona República. Esper que aquest buit electoral no vaticini res de negatiu per als partits autòctons del nostre arxipèlag —en realitat, són dues realitats prou distants—, encara que és obvi que la convocatòria d’aquest diumenge serà la millor enquesta electoral amb vista a les properes autonòmiques i, tard o d’hora, també estatals.

 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF