Polítiques de terra cremada
Deshumanització. 94 sirians refugiats a Dinamarca han perdut el permís de residència perquè el govern danès ha decidit que Damasc i la seva rodalia és una zona segura per tornar-hi. L’objectiu declarat de la primera ministra socialdemòcrata, Mette Frederiksen, és arribar als “zero demandants d’asil” en un país que el 1951 va ser el primer a signar la convenció de les Nacions Unides pels refugiats però que avui té una de les lleis migratòries més restrictives de la Unió Europea, i un dels nivells d’arribades més baixos dels últims trenta anys. Fa dues dècades que la institucionalització del racisme s’ha estès per l’arc parlamentari danès a canvi dels vots de l’extrema dreta xenòfoba del Partit Popular, convertit en crossa indispensable per a l’aprovació de lleis.
En els últims anys, els refugiats sirians que arribaven a Dinamarca s’han hagut d’enfrontar a la separació forçada d’algunes parelles joves o han vist com se’ls requisaven els pocs objectes personals que portaven -joies incloses- amb l’argument que havien de contribuir a la seva manutenció. Ara, la coalició d’esquerres que governa proposa un pla per traslladar els refugiats que arribin a Dinamarca cap a un altre país, molt probablement del continent africà, on quedarien reclosos fins que se’ls concedís o denegués l’asil. I tot això passa en un país on hi ha més migrants que marxen que no pas que arriben, però que ha fet de la deshumanització una agenda política. És la imatge més extrema d’una Europa en renúncia; l’Europa de l’oblit i de la incapacitat, que va abandonar Síria i els sirians a una guerra sense horitzó.
Destrucció. De les polítiques que arrasen drets, compromisos de protecció i principis d’humanitat i solidaritat, a la terra cremada d’un Baixar al-Assad que ha bombardejat i gasejat la pròpia gent, que ha imposat setges de fam contra poblacions senceres i ha causat el desplaçament intern de milions de persones.
Aquest dilluns fa deu anys de l’inici d’una guerra que no només ha destruït Síria. És una dècada de vergonya internacional. És un joc de potències esborrat dels titulars de l’actualitat, com si ens poguéssim enganyar tots plegats pensant que el silenci atura la barbàrie.
La UE s’ha convertit en un espectador sobrer de l’exhibició de poder rus i iranià fent costat a Al-Assad, de la guerra turca contra els kurds, de la rivalitat entre l’Aràbia Saudita i Qatar, i del vaivé de bombardejos nord-americans, que han anat canviant d’agenda amb cada administració.
Responsabilitats. Més de mig milió de persones han mort o desaparegut durant tot aquest temps i el règim sirià n’és el principal responsable. Les víctimes d’Al-Assad quadrupliquen les dels grups opositors i multipliquen per dotze les de l’Estat Islàmic.
Ja hi ha més de cinc milions i mig de sirians que han fugit de la guerra, i el Consell Noruec pels Refugiats diu que en la pròxima dècada hi podria haver encara 6 milions de refugiats sirians més si el conflicte, la inseguretat i la devastació econòmica continuen.
La responsabilitat occidental no s’apaivaga amb paquets d’ajuda per a les successives crisis humanitàries mentre es fortifiquen fronteres, s’aixequen murs legislatius i s’especula políticament amb la fragilitat d’unes vides trencades per la guerra. El cost de tanta indiferència s’ha fet insostenible.
