OPINIÓ

Els polítics tenen la culpa de tot

“Quan estàs al govern t’adones que no tens eines, ni personal, ni recursos. És una sensació d’impotència total”. Qualsevol persona que hagi tengut responsabilitats polítiques a l’administració pot signar aquesta frase. Escriure articles per criticar allò que fan els altres és fàcil. Gestionar bé, no tant. No, els polítics no tenen la culpa de tot.

Perquè resulta tan difícil governar avui? 1. Avui tot és molt més complex. Els reptes que ha de gestionar qualsevol govern són més enrevessats que en el passat. “Els governants d’avui són com la història del gegant Gulliver: fermat pels milers de petits fils que havien posat els nanets” (Moisés Naím). En efecte, cada vegada tenim més normatives, burocràcia, àrees de govern hiperespecialitzades i col·lectius d’afectats molt concrets. 2. Tot està interconnecat. Des d’Angela Merkel fins al responsable de promoció econòmica de la teva ciutat: tot depèn de tothom i això treu capacitat d’actuació. 3. A pesar que mitjans de comunicació i ciutadans som conscients dels dos punts anteriors, els exigim més que mai: s’ha de resoldre tot, per a demà mateix i a través d’un tuit (del paper dels mitjans i la societat en parlarem la setmana que ve).

Si tot és més complex i interconnectat –i no només en l’àmbit econòmic–, què necessitam? Institucions que funcionin molt bé i governants molt ben preparats. Com ho podem aconseguir? En primer lloc, hem d’atreure els millors talents per governar. Si tenim bons dirigents, estarem més ben governats. Com es fa per tenir millors gestors? Pagar millors sous. Al contrari de la creença popular, els sous que es paguen per les responsabilitats al govern són –en molts casos– inferiors als dels llocs de direcció a l’empresa privada. Si pots guanyar molt més gestionant un hospital privat, liderant l’àrea d’innovació d’una empresa o dirigint un negoci turístic, no tens gaires incentius per dedicar-te a responsabilitats públiques: rebràs cops de pertot, perds oportunitats en la carrera professional i cobres manco. Necessitam menys governants, però que siguin més bons, i així poder-los exigir més. No es tracta de competir sobre qui té els gestors que menys cobren, sinó de tenir els millors. La conseqüència de pagar manco és que, massa sovint, només pots comptar amb els militants dels partit per governar i aquests no sempre són els més preparats de la societat.

Segona proposta: aprendre dels més bons. Quan la UE es va ampliar a tots els països de l’est, moltes institucions, normatives i funcionariats d’aquells Estats eren ineficients. Per tal d’adaptar-se ràpidament, la UE va implementar els twinnings. De manera intensa i durant pocs anys, centenars d’administracions públiques de països de l’est (regions o ministeris) es varen agermanar amb governs de països europeus: els funcionaris es desplaçaven a aquests nous estats per compartir com feren les actuacions de més èxit, així com els errors comesos. D’aquesta manera, milers de treballadors públics varen conèixer noves idees, maneres de fer diferents i es quedaven amb un contacte a l’agenda per a quan sorgissin dubtes. Els twinnings no ho varen arreglar tot, però va ser una manera ràpida, pràctica i barata que el funcionariat aprengués i que es dissenyàs un administració més àgil i preparada per als nous reptes.

Tercer: com millor servei al ciutadà, millor remuneració. Gràcies a la feina dels treballadors públics, es curen vides i es formen persones, entre moltes altres tasques imprescindibles. El seu bon rendiment és una peça fonamental de tot el sistema. Molts països han implementat sistemes de més retribució als que fan millor la seva feina. També es pot remunerar tot un grup, si els bons resultats són fruit de la feina en equip. En canvi, aquí, el sou dels funcionaris augmenta automàticament a mesura que passen els anys, amb independència del rendiment.

L’Agència Tributària espanyola està reconeguda com una de les institucions de recaptació d’impostos més eficients del món. La seva modernització fou una prioritat i per dur-la a terme s’aplicaren accions com les que hem explicat. És possible, per tant.

Si tenim millors dirigents, si els treballadors públics tenen més eines per poder aprendre i si reben incentius més justos, tendrem millors institucions i, així, podrem fer front a la complexitat. L’alternativa a això és la improvisació, la gestió compulsiva del dia a dia i l’acumulació d’iniciatives puntuals per crear la sensació d’una activitat intensa: la política es redueix a l’espectacle de la comunicació.

Necessitam just el contrari: reformes graduals i constants, innovadores i pensant en les properes generacions. Tots hi sortirem guanyant!

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF