12/04/2022

Els polítics sempre deceben

3 min

La política és la gestió de la 'cosa pública', la manera de resoldre els problemes que afecten una societat. A vegades s’intenta fer de manera civilitzada, com en una democràcia. D’altres, s’imposa per la força, com en els casos de les dictadures. Sigui com sigui, la política sempre és un un contracte entre 'representants' i 'representats' del tot imperfecte.

Avui pot fer la impressió que vivim el triomf de la despolititació de la societat. I no falten arguments al respecte: la política s’està convertint en un afer específic dels 'politics professionals', un grup desprestigiat i el qual la gent fa objecte de tota casta de suposicions sobre la seva vanalitat i manca de moralitat. Però s’ha de dir que no tot és culpa –ni molt menys– d’aquells que estan a les institucions.

M’explicaré. En política –com a la vida– hi ha tres tipus de problemes: A) aquests que es poden resoldre immediatament i de manera senzilla; B) els problemes en què només es pot posar la llavor de la solució, i C) els que són irresolubles, com la mort. Com a ciutadans, no entendre davant de quin tipus de problema ens trobam és causa constant de frustració i desafecció. I és que, com diu Tenzin Negi, “les expectatives poc realistes són la causa de tota infelicitat”. Ai las! En conseqüència, la política esdevé l’art del possible, quan el possible, per a molts, és molt poc.

El tema no és menor. La il·lusió que els 'teus' canviaran el món d’un dia per un altre et pot dur a creure que, si no ho aconsegueixen, t’han fallat. Res més lluny de la realitat. Perquè si bé és cert que la política està plena de mediocres, trepes i arrivistes, també és igual de cert que moltes vegades la ciutadania no vol escoltar el que li diuen, veure qui ho fa bé, i actuar en conseqüència. D’aquesta manera, la gent planteja la necessària inmediatesa del canvi… i els polítics, per no perdre vots, no els duen la contrària.

En aquest sentit, Félix Ovejero és claríssim quan parla de la política a casa nostra. Ell afirma que perilla el vincle entre eleccions i qualitat democràtica en una societat en què el sistema es mostra cada dia més inamovible i on escassegen les demandes ciutadanes i les ofertes polítiques. A més, –i segons ell– resulta del tot discutible el potencial de les democràcies per abordar els reptes importants per a una societat, com aquests que no tenen rendibilitat electoral inmediata. Així, Ovejero afirma que “cap alcalde no reformarà la seva ciutat si les obres duren més que el cicle electoral. S'imposen el curt termini, la velocitat per renovar les bronques i la pirotècnia. El batle preferirà parlar de les plagues del món i proclamarà el veganisme de la seva ciutat: el món intacte i la culpa dels altres. La veritat no importa. Ningú espera a comprovar si el corrupte ho és, mentre hi hagi un titular per llançar a les xarxes”. Com a resultat de tot plegat la cosa pública esdevé l’antipolítica: el joc de la gestió i de les figures grises, tot esborronant-se diferències entre dreta i esquerra i convertint en utopies la resolució dels grans reptes.

En aquest sentit, cal tenir clar que en una societat democràtica hi ha aspectes fonamentals que ens indiquen el seu grau de salut. Aspectes com la participació no s’expressen solament en els índexs d’abstenció en les eleccions, sinó de moltes altres maneres, entre d’altres, per mitjà de la informació i el debat públic constant. I aquí cal tenir clar que l’existència de les institucions autònomes, a les quals de bon començament la dreta i l’espanyolisme s’havien mostrat poc receptius, ha proporcionat als poders fàctics del país un terreny institucional molt eficaç per organitzar la seva influència. No fa falta ser molt viu per adonar-se que el Govern és controlat directament pels grups de pressió més forts, que inspiren un model econòmic basat a mantenir el creixement desenfrenat i el foment de l’especulació. Així és fàcil entendre per què, segons tots els indicadors internacionals, Espanya és una democràcia defectuosa.

Diuen que Winston Churchill va afirmar que “la democràcia era el pitjor sistema de govern creat per l’home, amb l’excepció de la resta”. Segurament tenia raó. La pregunta, doncs, com afirmen els treballs de Van Reybrouck, és si hem de revisar els dissenys institucionals que fins ara ens han servit o si en canvi hem de continuar amb aquest sistema imperfecte. I si, per tal de millorar la nostra democràcia, hem d’introduir nous elements que facin que la gent torni a creure en la política, per exemple, recuperant antics mètodes, com el sorteig del càrrecs –el sistema medieval de 'sac i sort'. El temps ens ho dirà.

Joan Pau Jordà és professor

stats