11/07/2021

Política unidimensional

2 min

L’aniversari d’Edgar Morin, cent anys de vida, m’ha dut a la seva batalla contra la tendència humana a la reducció unidimensional, la mutilació que pateix el pensament “quan es nega tota realitat i tot sentit a allò que s’ha eliminat”, que és on ell posa la línia que separa la França humanista de la identitària.

Divendres, Isabel Díaz Ayuso, sortint d’entrevistar-se amb el president Sánchez, va deixar anar una frase que reflecteix el nivell de despropòsit al qual pot conduir la negació de l’altre: “Espanya està segrestada per minories que l’odien”, uns “llops famèlics”. Quan la política es planteja en estrictes termes d’identificació patriòtica, és a dir, o jo guanyo o el país s’enfonsa (i això val per als gallets de totes les bandes), negant qualsevol consideració a l’adversari, la pràctica democràtica esdevé pura retòrica. Per no quedar-se enrere, Casado ha corregut a lamentar que els líders independentistes fossin condemnats per sedició i no per rebel·lió. I va deixar una frase per a la història universal de l’estupidesa: “L’Església s’ha de preocupar dels desafavorits: els constitucionalistes que pateixen violència i exclusió de la minoria radical independentista”.

El PP no es posa vermell pel fet de ser l’única formació del Partit Popular Europeu que es va abstenir en el vot sobre les sancions a Hongria per haver legislat contra els drets LGTBI. I guarda un silenci infamant quan Vox ataca l’editor d’El Jueves amb una amenaça directa: “És possible que molts li comencin a exigir responsabilitats quan el vegin sortir del despatx a la Diagonal de Barcelona”. El PP s’associa amb Vox per convertir l’aparell d’estat en una barricada per defensar Espanya (poca confiança li tenen) dels independentistes. És a dir, davant la seva impotència per afrontar-lo políticament, vol reduir el problema a una qüestió d’ordre públic i criminalització de la minoria. Llàstima que una part de l’independentisme pensi que es fa gran posant-se en el seu mateix pla. És la política unidimensional: la d’una sola carta, o nosaltres o els altres. La simplificació de la realitat només empetiteix les societats i els que la practiquen: acaba fent-los nosa tothom, tots els que no s’adapten a la seva via estreta.

stats