12/08/2021

On és la política?

3 min

El contingut del darrer informe del panell intergovernamental de canvi climàtic (IPCC) ha estat testimonial als espais informatius aquesta setmana, si ho comparam amb el melodrama del pas de Messi del Barça al París Saint-Germain o, a casa nostra, el fitxatge de Kubo pel Mallorca. Qüestió de prioritats informatives, perquè la selecció de la informació també és política, com el preu de l’energia a Espanya. Per cert, hi ha una correlació directa entre els interessos dels actors d’una i altra cosa, però això dona per a tot un serial.

El sisè informe de l’IPCC preocupa perquè els escenaris d’escalfament global són cada cop més pessimistes, ateses unes dades que confirmen que ja és irreversible l’increment d’un mínim d'1,5 graus de la temperatura global en el que ens resta de segle. Un fet que tindrà repercussions terribles en els ecosistemes i en les vides de tots, especialment de les generacions futures. El pitjor és que ara, per molt que facem, ja sabem que la temperatura augmentarà com a mínim això. Aquest increment es relaciona directament amb els fenòmens climàtics extrems, i més enllà de futuribles tenim l’evidència aquests dies d’una Europa que ha batut rècord històric de temperatures, i d’una Mediterrània en flames setmanes després que el nord dels Estats Units i Canadà registrassin temperatures de 50 graus. Avui, a més de la pols del Sàhara en suspensió, a l’onada de calor hi sumam la ploma dels incendis d’Algèria, que no surt tant com Grècia als informatius però ja hi ha 70 persones mortes.

Només discutiria als científics que han elaborat l’IPCC l’afirmació que la crisi climàtica és antropogènica. No és l’acció humana asèptica, que genera emissions de CO2, sinó l’acció humana baix el sistema capitalista i una racionalitat econòmica que assumeix els impactes ambientals com una externalitat, perquè allò substancial és guanyar doblers i crèixer fins a l’infinit, com si el planeta i els recursos naturals que sustenten la maquinària econòmica no fossin limitats. Perquè l’economia també és política, encara que els neoclàssics s’esforçassin perquè l’economia política fos simplement 'economia', com si llevar l’adjectiu fos garantia de no doctrinarisme. La ciència, com s’ha vist amb les vacunes, només interessa a l’economia si és per fer negoci.

“El món escolta, però no ha actuat suficientment”, ha afirmat la responsable de medi ambient de les Nacions Unides. No s’ha actuat suficientment perquè s’ha aparcat la política en nom del fonamentalisme que prioritza el benefici econòmic avui en detriment d’un futur digne per als nostres descendents. El mateix fonamentalisme que llueix Colell quan justifica l’ampliació de l’aeroport del Prat amb l’argument que la infraestructura estarà amortitzada abans de ser inundada a causa del canvi climàtic. I aquí a casa nostra, tornam amb el mantra d’una reactivació incompatible amb la situació d’emergència climàtica global, i Aena continua amb 'reformes' de l’aeroport de Palma que impliquen una ampliació encoberta, perquè l’objectiu és l’increment del trànsit aeri, no posar-hi límits. Potser les institucions que han declarat l’estat d’emergència climàtica no són conscients del que significa això, però no podem mirar cap a un altre costat quan les emissions de CO2 generades pel transport aeri s’han incrementat un 33% entre el 2013 i el 2019, en bona mesura per l’activitat turística. Si l’informe de l’IPCC assenyala que per evitar escenaris pitjors al que ja estam condemnats cal reduir un 45% de les emissions d’aquí al 2030, per on pensam començar? I quan? Com fer-ho perquè tothom pugui viure dignament? El sentit originari de la política passa per cercar respostes a aquestes preguntes, en benefici de la polis, de la comunitat. Fer política és prendre decisions, una presa de decisions avui dia sacrificada en benefici de la comunicació (política), l’argumentari i la subordinació a la doctrina econòmica.

A Espanya, un país amb un règim oligopòlic de la gestió de l’energia gràcies a les privatitzacions per allò que “el mercat gestiona millor”, el preu de l’electricitat es multiplica de manera proporcional als beneficis de les mateixes empreses que encapçalen el rànquing d’emissions de CO2. Igual que Ayuso ha segrestat la paraula 'llibertat', ells s’han fet seu el terme 'sostenibilitat'. Ens volen fer creure que tot és molt complex, i que el canvi climàtic és culpa de les famílies que passen pena de posar el ventilador en plena onada de calor perquè no saben si podran pagar la factura.

Si en tot aquest desgavell no s’imposa d’una vegada per totes la política, la presa de decisions, l’acció política, està fet de nosaltres. La democràcia no té sentit si hi ha intocables, siguin monarques o multinacionals. El més trist és que són els seus mercenaris, que en treuen profit, mentre l’esquerra, de tant comunicar, ha perdut el relat.

David Abril és professor de la UIB

stats