Que una part de la classe política, i de la ciutadania que gratuïtament li dóna suport, consideri propi de ments superiors jugar amb el calendari electoral perquè una improbable tercera votació caigui (amb totes les accepcions del mot) el dia de Nadal és greu. Que confonguin les ocurrències amb la intel·ligència encara ho és més, perquè fa palès que a Espanya la picaresca no s’ha superat com a instrument per assolir l’èxit i que, a més, està perfectament acceptada. Que es presentin públicament i sense complexos com filibusters, bravejadors i tafurs perquè han aconseguit la suposada fórmula infal·lible del xantatge al PSOE no els situa en bon lloc en l’escala de la qualitat humana. Però el pitjor de tot, del descens als límits de la decència, és que a això s’encabotin a dir-li ‘fer política’. Aquesta reiteració en la perversió del llenguatge, aquest torturar-lo fins a fer que digui el que mai no havia volgut dir, fa mal a la convivència i anul·la qualsevol esperança de superar el franquisme sociològic que ofega la vida política com una boira baixa i sulfurosa. El xantatge no pot ser política. Les ocurrències no poden ser política. I la picaresca no pot tenir premi perquè una societat moderna, que vulgui destacar mentre millora la qualitat de vida dels seus ciutadans, ha d’arrelar en el mèrit i l’honestedat. La resta només confirma que el sostrat democràtic és molt dèbil, mancat d’educació, i frustra les esperances d’aquells que encara en tenen. Perquè a Espanya hi ha gent que confia d’assolir la normalitat política que la història d’assassins i dogmes, religiosos i ideològics, els negà. Gent de bona fe a qui els seus màxims dirigents insulten la intel·ligència.
