OPINIÓ

La política del cranc

Fa unes setmanes va ser el sisè aniversari de la macromanifestació en contra del TIL de Bauzá que va omplir els carrers de les principals ciutats de les Illes d’una reivindicació per una escola autònoma respecte de les vel·leïtats partidistes. El caràcter assembleari d’aquell moviment (encapçalat per Crida i l’Assemblea de Docents) va desbordar àmpliament els sindicats majoritaris. Es notava i molt que l’esperit del 15-M continuava viu i sens dubte va influir en aquell èxit aclaparador. Aquesta marea verda autoorganitzada i digna va ser fonamental per a escombrar la dreta en les eleccions de 2015. Va ser el “TIL per la culata” del PP.

En Pablo Iglesias va participar en aquella manifestació. Havia vingut a Palma a un acte organitzat per Esquerra Anticapitalista. Era el Pablo de l’anàlisi lluïda, encara sense concessions, encara sense la intoxicació de la raó d’estat i el càlcul electoral tàctic que ha fet que en bona mesura hagin quedat soterrades aquelles il·lusions de fer realitat un canvi d’arrel en el règim bipartidista, monàrquic i repressiu sortit dels consensos del 78. Un règim que sembla content amb les eleccions del 10-N i amb les diverses maniobres de recomposició, entre les quals també trobam el llançament oportunista de Más País.

Potser si alguna cosa va demostrar tot allò va ser la capacitat de la gent de les Illes per organitzar-se i intentar canviar el rumb de les coses. Aquella reivindicació per una escola pública, gratuïta, laica i en català va suposar un revulsiu popular i va ser també una demostració: per molt que aquí la gent tingui un “tarannà” tranquil i habitualment poc militant, hi ha una sèrie de temes que convoquen un consens popular molt superior al que podria suposar-se des d’una visió externa: l’educació pública i la llengua, però també –ho acabam de veure la setmana passada en les manifestacions pel clima– pel territori o per mostrar l’empipament generalitzat amb la pujada meteòrica del preu de l’habitatge.

Resulta, per tant, una pregunta pertinent demanar-nos si avui, 6 anys després, el nostre sistema educatiu ha anat a millor, tenint en compte que som una de les poques comunitats autònomes que no deixa d’augmentar demogràficament: 1) les ràtios de les aules, especialment en Educació Primària, continuen essent massa elevades; 2) malgrat que siguin unes “superaules modulars” de les quals xerra sempre meravelles amb eufemismes el conseller d’Educació, els barracons no han fet més que augmentar; 3) l’escola concertada, en molts de casos una gran màquina de segregació social, va aconseguir l’any 2017 arribar als 166 milions d’euros, un 4,7% més que l’any 2016, el segon increment més alt de les regions espanyoles per darrere Galícia; 4) i per si tot això fos poc, en lloc de caminar cap a una escola laica, acabam de conèixer la signatura d’un acord amb les comunitats islàmiques per donar-los carta de naturalesa a la seva pretensió d’imposar l’adoctrinament religiós a imatge i semblança de l’església catòlica.

La presència de la religió a l’escola, des d’una posició racional, hauria de considerar-se una greu anormalitat heretada del passat que havia de ser esmenada tan aviat com fos possible per poder avançar cap a una escola pública, racional i laica. Llavors la resposta sis anys després –una vegada derogats el pervers TIL i l’anacrònica i antidemocràtica Llei de símbols, que sorprenentment semblava voler tornar a la façana del Parlament amb la retirada dels llaços grocs– és que en matèria d’educació sembla que hem fet la política del cranc.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF