Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La política i Guillem Agulló

Record el moment. La cambra amb pòsters noranters que treia de la revista 'Enderrock'. L’estelada vermella, que és ma tradició, penjada. A casa havíem anat al Born, o per ventura era a la Rambla, a la Fira del Llibre en català, i hi havia firat. Després, a casa, em vaig posar a llegir d’una tirada. Sense parar. Record gelar-me. Record eriçar-me. Record plorar. Aquella etapa descobria el 'War' d’U2, crec. Em va acompanyar. El que llegia era 'La mort de Guillem' de Jaume Fuster, escriptor barceloní excels que fou company de la nostra Maria Antònia Oliver. Jo en tenia setze. Allò que retrata aquest llibre, prologat, per cert, pel periodista valencià Jordi Sebastià, actual eurodiputat de Compromís, havia passat uns anys abans, el 93. Llavors era massa nin per estar-ne al cas, per ser-ne conscient. Però el cinquè aniversari d’aquell succés terrible ja el tenc clavat al cap i al cor com si fos ara. Ja militava. Per si a la lectora o al lector se li escapa, o no ho té present, 'La mort de Guillem' parla de l’assassinat, el 1993, a mans de l’extrema dreta, d’un jove de 18 anys, Guillem Agulló i Salvador, compromès antiracista i independentista, veí de la vila de Burjassot, a l’Horta Nord, del País Valencià estimat. El seu assassí va passar només quatre anys a la presó. El jutge considerà que havia estat una baralla entre uns al·lots enterbolits per l’alcohol, malgrat que els testimonis dels fets, nombrosos i diversos, especificaven que l’agressió havia estat de forma clara allò que ara es tipifica com un delicte d’odi i que els qui ho feren marxaren fent “vivas” a Franco i a Espanya i cantant el 'Cara al sol' després d’apunyalar-lo. Durant més de vint anys, cada aniversari de la mort violenta del jove valencià, una trucada inquietant i amenaçadora ha desvetllat , de matinada, la llar on vivien els seus pares i les seves dues germanes. Aquell sinistre episodi va marcar, crec, i no fóra exagerat dir-ho, tota una generació de joves d’arreu dels Països Catalans. Sempre, en tot el que he fet i faig políticamnet, recordo la figura d’Agulló. Encara que no el vaig conèixer. Encara que la seva imatge m’ha arribat només per la prosa bella, punyent i suggestiva del llibret de Fuster, que ens deixà, val a dir, també massa prest. Llegir 'La mort de Guillem' va ser colpidor i refermador, en l’adolescent que era, d’una llavor que ja sentia espurnejar a dins. Fa mil anys que no el fullejo. Deu ser per casa de mon pare i ma mare a Palma.

Avui –per ahir–, però, és un gran dia. Perquè si no hi ha res de nou coneixeré els pares de Guillem, de nom Carme i Guillem, a la Trobada Popular de Solidaritat amb Catalunya que organitza la xarxa With Catalonia, a Barcelona. Guillem pare, un històric del valencianisme d’esquerres de la seva comarca, militant de la Unitat del Poble Valencià –la UPV que acabaria donant lloc al Bloc i a Compromís–, serà l’encarregat de fer arribar als assistents de la trobada, dones i homes vinguts de mig món –de Menorca, de Mallorca, del País Valencià, de la Catalunya Nord, d’Amèrica, d’Europa, de la Mediterrània, dels pobles germans d’Espanya i fins i tot del Japó!– un missatge que la solidaritat, ell ho sap ben bé, és la tendresa dels pobles.

Hi penso, mentre escric aquestes ratlles, perquè en dies que tot es veu fosc, cal tenir present la gent que s’arromanga. Que no s’arronsa. Tenir present el motiu darrer, i primer, que dóna sentit al que feim i vivim com a éssers polítics. Personalment som on som perquè crec en els valors del fill de Carme Salvador i de Guillem Agulló, que hauria pogut ser, per edat, mon germà gran. Crec en els seus valors, que són els de tants. I això, quan la política en sentit ampli, la que es cova dins les institucions i la que feim als carrers, s’embruta, es distorsiona, sembla que perd sentit, és quelcom que no podem perdre mai de vista.

Cal que tenguem cura de nosaltres i dels que ens acompanyen. Dels que estimam. De la gent amb qui compartim fites, caminois i dreceres. Utopies. Possibilitats. Imaginació –que sempre és, com recordava el gran tipus que és David Fernández, en una heterodoxa conversa amb Jordi Amat sobre, ai las!, l’intel·lectual catòlic anglès Chesterton, quelcom molt millor que la fantasia, que “només produeix monstres”. Tenir cura, idò. Treballar. Discrepar. Confluir. Repensar. Descansar. Estimar. Estimar-nos. El que ens han ensenyat les feministes a tots els moviments socials d’aquí i arreu. Que no és poca cosa.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/01/2018

Consultar aquesta edició en PDF