Poesia i política
Que una poetessa es faci coneguda arreu del món no és una cosa gaire comuna. Amanda Gorman va recitar els seus poemes durant la cerimònia de presa de possessió del càrrec del president Biden, i va fer el seu xou entre Jennifer López i Lady Gaga. Gorman té vint-i-tres anys i ha rebut ja molts reconeixements, i els seus poemes, que potser no agraden als altres poetes, sí que agraden al públic i, per tant, als editors. La poetessa està ficada en tot de projectes polítics, sempre en defensa de les persones de raça negra i de les dones, i ja ha insinuat que es presentarà per ser ella mateixa presidenta del país –demòcrata–, l’any 2036. La fama global ha fet que arreu del món almenys occidental hi hagi curiositat per llegir els seus versos; pel que sabem també la podrem ben aviat llegir en català, almenys quan es desfaci la polèmica.
Perquè el cas ha esclatat quan l’editor holandès que volia publicar-la ha triat una traductora, també jove, però blanca. La traductora és ni més ni menys que Marieke Lucas Rijneveld, guanyadora del Man Booker l’any 2020 –guardó que mai s’havia fet seu un autor holandès–, un(a) autor(a) que s’identifica com a home i com a dona alhora, és a dir, del tercer gènere. Però ni aquest èxit ni aquesta identitat de gènere ha bastat per a fer-la apta per traduir a l’holandès els versos de la jove poeta negra nord-americana. Per què?
Perquè Marieke Lucas Rijneveld –pels mateixos motius que el traductor català, també vetat, Víctor Obiols– no és negra i, per tant, se'ns diu, no pot entendre els motius profunds, l’esperit, de la poesia de l’altra autora. En el fons és un problema d’identitat, i de la negació dels ponts entre cultures perquè, segons la vella visió romàntica del món, cada cultura té un què únic, una essència intransferible, del qual només poden participar els que ho han mamat des de dins i des d’una arrel que es remunta a l’inici dels temps. La visió romàntica, que en el fons és un irracionalisme fosquíssim, nega que es pugui entendre res des de fora, i, per tant, advoca per la forma més pura de tancament. No ens ha de sorprendre, doncs, que això s’hagi mogut ara a les polítiques d’identitat, a les batalles culturals dels nostres dies.
Sembla que un heterosexual no pot entendre un homosexual, un home a una dona, una dona a un transsexual, un negre a un blanc, un blanc a un negre, un no binari a una heterosexual, que cada minoria sexual, racial o cultural s’atrinxera dins de les seves dèries i problemes i signes d’identitat i no vol que ningú la pugui contaminar, sota l’acusació d’apropiació cultural o de voler-la assimilar a un corrent dissolvent i majoritari.
Tanmateix, tot això es basa a negar la nostra humanitat comuna. A no reconèixer tots els punts en comú, insospitats i imprevisibles, que tenim entre nosaltres, per sobre de races, fronteres, llengües i cultures. La literatura sempre ha reforçat això i ha volgut ser aquest llenguatge universal. I que ara s’hagi de fer servir per a tot el contrari, com a reivindicació d’unes identitats tancades i receloses del seu què en virtut de les opressions de sempre, només fa que pervertir les possibilitats d’entendre’ns.
Melcior Comes és escriptor
