PeriodistaNoltros, mosatros, nantres, nusatrus i així fins a trenta-cinc maneres diferents de dir qui som: nosaltres. Bastam dos, per ser nosaltres: tu i jo. Però podem ser sis mil milions, també, nosaltres els humans. De vegades el nosaltres també ajuda a construir-lo qui no vol ser ‘dels nostres’ o qui ens rebutja, a ‘nosaltres’ per ser com som, que tan sovint vol dir simplement no ser ‘com ells’.
En el fons, i tornant al principi, cadascú es forja un constructe d’anells concèntrics de ‘nosaltres’. N’és una bona manera la de Guillem d’Efak, que, a l’hora de definir-se, solia dir: “Barracaner, manacorí, mallorquí, català i europeu”, deixant clar, a més, que no havia fet cap descuit.
De la porta de ca nostra a la porta del món, sense interposicions ni interferències. Aquests són els anells concèntrics que defineixen el nostre ‘nosaltres’.
Després de la sentència que condemna a prop de cent anys de presó els líders independentistes catalans (els que tenien poder de decisió i execució política, la que presidia la cambra parlamentària i va permetre que s’hi parlàs i debatés, els que impulsaren que les mobilitzacions fossin pacífiques...), hem vist que al Principat de Catalunya hi ha un ‘nosaltres’ robust, sencer, sincer, digne, grandiós, també. La gent ha sortit al carrer. El poble s’ha alçat contra la farsa de les lleis i la constitució, contra la força bruta de l’Estat, contra l’odi, contra la venjança, contra la injustícia.
Al costat, Espanya i els seus mitjans miren de bastir el relat de la violència. Infiltren policies, provoquen i, sobretot, mostren a cada minut cada contenidor incendiat, cada barricada, cada encaputxat. Milers, milions, de nosaltres sortim al carrer pacíficament, digníssims, ferms, convençuts, tristos i indignats per la repressió d’un estat que no comprèn la capacitat ni la voluntat de ser del poble català. Hi ha, també, és clar, la força del jovent, que veu també en aquesta revolta indignada una oportunitat per reclamar un futur diferent, un present més senzill, un camí més transitable cap al que volen ser, com a persones, com a país.
Parlam d’independència, però ja parlam també de democràcia, de drets fonamentals de les persones, de llibertats.
Dins el gran cercle de ‘nosaltres, els catalans’, hi ha el de ‘nosaltres, els catalans de Mallorca, la gent mallorquina’. Com pertot, hi ha de tot, dins el ‘nosaltres, els mallorquins’. Més d’una vegada, les persones que lideraven el sobiranisme illenc en fer referència al procés d’independència de Catalunya en parlaven com un fet tangencial a la nostra realitat, ni tan sols això, en algun cas. Acomodats en la ‘distància institucional’, s’hi referien com si el que passava allà no tingués res a veure amb la nostra ‘comunitat autònoma’. Sempre m’ha xocat la gent que per parlar d’aquest bocinet de país nostre diu “la nostra comunitat”, o “aquesta comunitat”, com si fóssim una comunitat de veïns qualsevol.
La resposta, ençà i enllà, aquesta vegada ha estat més contundent, més decidida, més empàtica, més nostra. La sentència del Suprem espanyol deixa retratada una Espanya incapaç d’escoltar un clam que transcendeix fronteres. Pedro Sánchez, president en funcions, ben poc es diferencia de l’estil plasmàtic i tan gallec de Mariano Rajoy. Hi ha Unides Podem i hi ha Ciutadans, que, com a marques blanques, han fet tremolar el bipartidisme, però poca diferència hi ha de l’Espanya actual de malaltissa alternança PSOE-PP amb la del segle XIX, on la corrupció s’engronsava entre el conservador Cánovas del Castillo i el liberal Sagasta. Garrot i cullerades de mel. Però de canvis de bon de veres, cap. És per això que cal que llegim l’envit català com un qüestionament de fons del model d’estat (tant pel que fa a l’encaix territorial com també pel que fa als drets fonamentals de les persones). La dictadura franquista no ha acabat. Mallorca, les Illes Balears i la resta de la nació ha de viure braç a braç aquest desafiament a l’Estat, aquest qüestionament legítim, amb coratge i amb valentia, amb la indignació que reclama el moment d’ara, amb la il·lusió de ser, de ser nosaltres mateixos, sense jous ni servituds.
L’actitud dels diputats de MÉS al Parlament, o la del batle Miquel Oliver a Manacor demostren que l’empatia amb els presos polítics, amb les persones exiliades, i el sentiment de pertinença a un mateix poble es posen damunt la taula, s’exposen sense complexos i es fan públics amb determinació. És imprescindible que, més enllà dels equilibris de poder que calen per governar, el sobiranisme marqui territori i fixi un camí de govern i unes línies vermelles molt clares, però també, i sobretot, una tasca de col·laboració institucional, de partit i personal amb el camí traçat al Principat.
La via espanyola és morta. No hi ha sortida. Només sent lliures podrem ser. Nosaltres, els catalans. Nosaltres, el poble català de Mallorca.
