Quan el temps es recol·loca i la tramuntana posa ordre i neteja, els fets passats es componen i tornen repetitivament al seu lloc. Com la neu, amb el fred els records sembla que esborrin els caires. Tota l'illa és neta després dels aiguats d'aquests últims dies. A la claror del sol, les parets de les muntanyes saünyen l'aigua que del cel ha caigut generosa. Ciutat no n'és cap excepció i la paret de l'església de Santa Eulàlia fa reviscolar el verdet dels segles. Observo aquest detall en un moment de descans quan m'apareix al davant una altra paret perpendicular a la façana del mostrador, als vidres reflectida plena de llibres fent l'efecte òptic, des de dintre, d'una autèntica barrera entre la botiga i l'església. És, òbviament, una il·lusió, traspassada, de tant en tant, per alguna persona que camina pel carrer. Un cotxe em trenca el miratge travessant els lloms més baixos. Ja no plou, però les rodes encara segueixen el ritme monòton dels bassiots. La pedra antiga del temple ha fet florir clapes d'un verd molt fosc en segons quins redols. La sensació en observar l'edifici no és sempre percebuda com la contemplació del monument, sovint se'm presenta com la gran carcassa d'un monumental naufragi i, realment, a hores molt concretes, és exactament això. És poca, però fidel, la gent que entra i surt de la pels temps accidentada nau. La senyora que es creu “descendent directa de Ramon Llull” i el jubilat que no falla cap dia, la criada equatoriana devota del déu vertader i colonitzador o el grup d´estrangers que aprofiten per guaitar. Passen els anys i encara hi són. Altres, ja marxaren.
Fa una quinzena d'anys, un grup de gent ben unida treballava per un sol objectiu humanitari i simple, restablir l'honor de les víctimes de la guerra civil. Avui, sento com les colzades i les divisions abunden. La figurera. La nostra memòria històrica, ja és, avui, gairebé memòria histèrica. Al mateix temps recordo com un grup dels més veterans i puntuals feligresos discutia apassionadament davant el meu nas a l'altre costat del vidre. Havien sortit en aturar la pluja, semblaven infants a l'hora d'acabar el temps de pati i tornar a classe. Un d'ells, molt vellet, havia decidit no entrar amb els companys i no llevava la vista del mostrador de novetats. Semblava una gàrgola baixada sencera amb la boca oberta i el posat corbat pels anys, les faccions molt marcades no s'immutaven, mirava els títols o, millor dit, un títol, car els seus ulls no es movien. Aquell vellet inofensiu romangué un temps considerable en aquesta posició i després, tímidament i amb esforç, entrà a la llibreria. Precisament, era l´última cosa que s'hauria imaginat trobar aquell home, i canvià els plans i retardà l´assistència a missa. Amb les mans tremoloses observava la portada amb un posat que barrejava la pena, l´enyorança i l´orgull que després vaig poder confirmar en sentir el seu monòleg, car quan començà a parlar-ne no acabava.
Havien passats molts d'anys, però ho recordava bé i amb detalls. La portada del llibre l'havia impactat fortament. No se n'amagava gens i l'efecte no li era gens negatiu. Jo intentava calcular-ne l'edat. El que era cert, però, és que li quedaven, encara, moltes energies per bravejar. Em contà la batalleta, no esperava pas retrobar-se d'aquesta manera. El posat seriós del principi esdevingué joia i els ulls encenien un rostre arrugadíssim, ben expressiu. Parlava descompassat, però a mesura que anava estirant el seu argument, servidor començava a entendre de què anava la història. Finalment, amb la ma escanyolida, assenyalà amb un dit i es mostrà a ell mateix tot orgullós amb els seus companys, vestit de falangista i ocupant la coberta del llibre amb aquella foto de després de la batalla de Son Corb. El comprà i tot cofoi se'n tornà a resar, després d´assegurar- me que ho tornaria a repetir tot, fins i tot el que no es pot contar. Més tard, en acabar la cerimònia, sortiren del forat lentament com els caragols.
Han passat els anys i quan torna el fred i la neu, no puc evitar un pensament: a la tomba del meu avi, fa més de quaranta anys que la pluja esborra el seu nom.
