OPINIÓ

Les pluges de Madrid

MELCIOR COMES
MELCIOR COMES

Cada vegada que la Naturalesa ens mostra les dents, recordam la lliçó d’humilitat que la civilització pretén fer-nos oblidar. Potser l’arrel del problema, com vol fer-nos veure cert corrent del pensament ecologista, és dividir-ho tot: per un costat hi hauria la Naturalesa i per l’altre, la resta de les coses. Aquesta divisió és tan artificial com la mateixa idea de Naturalesa, que no comença a tenir recorregut filosòfic fins al segle XVIII. En realitat, tot és u. Tan natural és un bosc com un balneari, almenys és pensant-ho així com podem transcendir una idea de divisió entre àmbits que a la llarga porta al desastre: a pensar que el que fem en un lloc no perjudica en l’altre. El continu entre tots els àmbits on es desplega la vida és evident, per molt que pretenguem encara pensar-los per separat: Civilització, Naturalesa.

El que ha passat aquests dies al Llevant mallorquí pot tenir diferents explicacions: la idea premoderna de la fatalitat natural inevitable n’és una, però ens costa, com a ciutadans d’una part de l’Occident civilitzat, acceptar-la així com així. Costa d’admetre que en ple segle XXI, quan ja tenim els instruments per modificar genèticament la nostra espècie, quan podem operar els nadons abans de néixer i tot, quan l’esperança de vida no fa més que allargar-se generació rere generació, que encara hi hagi lloc on hom pot morir com al segle XV, per culpa d’una torrentada i d’un aiguat immoderat.

Costa d’admetre que en una de les comunitats autònomes més riques d’Espanya no es tinguin les infraestructures suficients per encarar potser no una conjuntura tan enorme i imprevisible, però sí proteccions molt més sòlides, que ens puguin arribar a estalviar no totes les conseqüències del desastre, però sí les més devastadores. Potser els mallorquins tendim a un cert fatalisme, a una acceptació més o menys passiva de les 'inclemències del temps' derivada de la cultura rural, però no som serfs, i la idea d’una comunitat que ens empara, i hauria de protegir-nos molt més del que ho fa, no acabem de fer-la nostra.

És un fet que a les Illes tenim mancances en infraestructures; és un fet que amb els diners que es generen amb el turisme i que van a parar a les arques públiques –a Madrid; i no tornen– hauríem de tenir més, com a ciutadans, del que tenim: millors escoles, centres de salut, hospitals, bombers, parcs públics, transports i biblioteques, etc. Això és evident. Aportem més del que rebem, i això es fa especialment dolorós aquests dies, quan resulta que t’ofegues. Ara que vinguin els polítics de Madrid a fer-se la foto amb els peus al fang.

No hauria de ser acceptable que en un lloc amb la nostra renda per càpita hi hagués ni un sol gronxador trencat, ni una escola amb goteres, ni tan sols llistes d’espera a la sanitat pública. Ni marges bruts de torrents; ni improvisades canalitzacions de formigó. Per què no es desborden els rius de Madrid, on plou molt més que a Mallorca? Suposo que per les mateixes raons que fan que els trens catalans tinguin tants problemes de puntualitat, mentre que les rodalies de Madrid són una meravella. La bona inversió pública en certes zones, i no en altres, potencia les primeres i enfonsa les segones a convertir-se en zones residencials, deserts o parcs d’atraccions.

Fer demagògia –ja ho sé– és més fàcil que fer justícia. Però el sentiment de justícia no crec que el tinguem prou desenvolupat. Sovint sembla que estem més preparats per encarar la mort dels nostres que no per fer una reivindicació ferma del que toca per sobre de conveniències polítiques de baixa volada. No es tracta de linxar ningú, però sí de posar-se les piles. Plourà sobre mullat; plorarem, una vegada més, com a homes i dones el que no sabem defensar com a polítics.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF