Plou prou
A Mallorca, en ocasions, es produeix un fenomen estrany. El tarannà parsimoniós que Santiago Rusiñol va descriure a l’Illa de la calma fa temps que va quedar reduït a una estampa entranyable, simpàtica, amarada d’una pàtina de mitificació i d’encant que atreu els de fora i que, reconeixem-ho, a nosaltres, els illencs, també ens agrada reivindicar. La nostàlgia envers un passat que alguns no hem conegut i que d’altres han oblidat a bastament alimenta, en certa manera, la reconstrucció emocional d’una idiosincràsia, la mallorquina, que ha vist com els contorns se li desdibuixaven, com la seva essència s’empal·lidia, sempre a remolc d’una globalització que, cada vegada més, estandarditza les peculiaritats i ens obstaculitza la idealització dels llocs i de les persones que els habiten. Rusiñol descriu aquesta Mallorca idealment anterior o anteriorment ideal i es recrea en el posat tranquil, calmat, contemplatiu, fins i tot mandrós, dels habitants d’una illa plàcida, paradisíaca i permanentment assolellada que, molt de tant en tant, encara s’assembla a Mallorca.
Però resulta que a Mallorca, com deia, en ocasions es produeix un fenomen estrany, marcià, surrealista, insostenible, indignant, absurd, grotesc, increïble; tant, de fet, que només pot considerar-se un error còsmic o una ficada de pota; un caduf, una mala idea, un projecte espatllat que algú es va oblidar d’avortar quan tocava. I és que a Mallorca, i això no és res nou, a vegades, només algunes vegades, poques o moltes en funció de la subjectivitat de qui ho hagi de jutjar, plou. El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem, li diu n’Ilsa a en Rick a Casablanca. A Mallorca fa quatre gotes i nosaltres ens paralitzem.
Algú podria pensar que es tracta d’una pluja àcida, contaminada; no obstant això, les estadístiques semblen indicar que la nostra és una pluja tan normal, bonica, molesta, indiferent, avorrida i aigualosa com qualsevol altra; la mena de pluja de la qual pots protegir-te amb un paraigües senzill, un impermeable o unes [batiscafo] katiuskes. No plouen granotes, com al final de Magnolia, i encara no s’ha pogut demostrar que el covid-19 tingui el seu origen en les gotes de la pluja mallorquina. Tot i així, el cert és que a Mallorca no ens calia una pandèmia per quedar-nos confinats a casa; a Mallorca en tenim prou amb una pluja suau per decidir ben lliurement que no posarem un peu fora si no és estrictament necessari.
París, Berlín o Londres serien ciutats rematadament improductives si allà, com aquí, la gent acceptés tàcitament que, quan plou, ni que sigui una miqueta, les quedades s'ajornen, les reunions de feina s’aplacen, els casaments se suspenen, les excursions es cancel·len, els infants es tanquen a casa, els restaurants es buiden, el gimnàs s’abandona i, en els casos molt extrems, s’agafa el cotxe com a refugi alternatiu. De fet, qualsevol persona mitjanament assenyada sap que, a Mallorca, morir-se mai no és una bona idea, però morir-se en una setmana de pluja és d’un mal gust flagrant, la grosseria definitiva. Crec que és terrorífic haver de conjugar la tristor inherent a la mort d’algú que estimem amb la certesa angoixant que, en cas de ploure, el tanatori i el funeral estaran ben buits. No és que no l’estiméssim, diria un individu anònim a la pregunta fictícia d’una entrevistadora local inexistent; el que passa, però, és que el dia que l’enterraven va ploure, afegiria. La mort parla de la pols a la pols; pot ser que la mort hagi de ser polsegosa i que l’aigua no hi tingui cabuda, doncs.
Em sembla fonamentalment bonic percebre l’efecte que la qüestió meteorològica té damunt les persones. Ens sorprèn veure alemanys i anglesos que, els mesos de març i abril, ja es queden palplantats a qualsevol terrassa, banc o trosset de platja sense nedar ni llegir ni fer altra cosa que gaudir d’un sol excepcionalment càlid amb els ulls clucs i el cap alt. Els illencs, en canvi, mirem al cel els dies de pluja amb un punt de confusió o desconcert que, en certa manera, ens agermana amb altres indrets de la Mediterrània; només cal que ens remetem a aquella popular expressió italiana que diu piove, porco governo. En qualsevol cas, per a les persones acostumades al sol, la pluja convida al recolliment, a la malenconia, a la intimitat casolana. I per això no és gaire estrany que la previsió meteorològica sigui l’espai més popular del telenotícies autonòmic: al capdavall, si els fenòmens meteorològics fossin els signes gramaticals de les històries que els mallorquins i les mallorquines vivim cada dia, la pluja seria, sense cap mena de dubte, un parèntesi.
Laura Gost és escriptora
