En un article de la revista anglesa gratuïta ‘Crack’, Thom Yorke sentenciava que "cultura és tot allò que no està passant a l'Instagram". La seva afirmació, tan taxativa, va encetar un debat que ens va mantenir distrets durant un viatge amb autobús de cinc hores i fins avui. Perquè el cas és que, digues-li ‘insta’, digues-li ‘face’, aquestes plataformes que un dia ens van enlluernar amb la possibilitat d'accedir a continguts culturals fora del circuit comercial –o, si més no, territorial–, i de compartir creacions i opinions amb altres artistes i públics que no formaven part dels nostres cercles, han esdevingut murs on, cada cinc segons, algú aferra un pòster damunt del que ja hi havia. I aquestes propagandes cada dia s'assemblen més entre elles pel que fa al disseny, a la llengua que gasten i, en conseqüència, als continguts que exposen.
Mykki Blanco, en el mateix article –i en la línia d'Ingrid Guardiola (que ha passat per la Fira amb ‘L'ull i la navalla’)– opinava que les xarxes socials estan creant una perspectiva unidireccional sobre l'art: "Interessa que els artistes comparteixin el missatge, el mitjà i el to en el seu discurs, fins que estiguem a punt d'engolir el següent". És a dir, que ens empatxem d'una tipografia, d'un ritme, d'un estil de pantalons o d'un poeta, essent conscients que caldrà vomitar-ho tot de pressa i canviar de plat per seure de nou en una altra taula. Ara bé: i si ens estem sobrealimentant de presumptes continguts culturals, de la mateixa manera que suquem el pa amb presumptes tomàtigues de ramellet, que recorden més el porexpan? Com us trobeu, dels budells? Jo tinc la sensació de panxa bruta, que en diem a casa –aquella angúnia a l'estómac per haver menjat massa i ràpid i no saber-ho pair.
Totes aquestes reflexions entronquen amb la idea dels anys setanta que la revolució no es retransmetrà per televisió perquè, malgrat que hi hagi una contracultura que sí que s'expressa a través de les xarxes i ho prova utilitzant llenguatges diferents, la necessitat de fer-ho seguint les seves pautes de comunicació en censura, inevitablement, els discursos.
En una antiga destil·leria de Manchester reconvertida en centre cultural –a la manera del Konvent, per exemple–, vam presenciar una nit de concerts com feia temps que no n'havíem tingut ocasió: el públic, estupefacte i excitat pels projectes que s'hi estaven mostrant, no es va treure en cap moment el mòbil de la butxaca. No n'hi ha fotos ni vídeos, doncs, i mireu que estava ple de gom a gom. L'endemà vam cercar els perfils dels grups en qüestió a les xarxes, per començar-los a seguir, però no existien enlloc. Aquest silenci mediàtic ens va provocar la necessitat de crear la crònica del que havíem viscut, cadascú valent-se de les seves eines: l'una n'escrigué un poema, l'altre va compondre una línia de baix, i des d'aleshores que conservem el regust de l'aventura a la punta de la llengua. I ganes de sortir al carrer i dir-la ben fort. Compartir-la amb el carrer, i no amb les places virtuals. Com una emoció i no pas amb ànim publicitari, que entenc que és com els grups dels quals parlo construeixen la seva trajectòria artística.
Em fa l'efecte, per tot això, que els creadors veritablement preocupats per l'essència de l'art i la cultura eviten, expressament, de quedar enganxats als filferros d'aquesta trampa mercantilista. Cerquen viaranys no transitats, estratègies per ocultar-se (com apunta Lluís Calvo a ‘L'infiltrat’). Neix, aleshores, com una serp enfiladissa, la pregunta de com podem continuar projectant l'obra pròpia sense que ens suplantin les idees i ens transformin en producte. Cal que ens "desapuntem" de les xarxes socials, o potser hauríem de contractar ‘community managers’ que se n'ocupessin mentre nosaltres recuperem més temps per llegir, escriure o assajar? Tal vegada hauríem d'esmerçar temps i energia per trobar un llenguatge que ens identifiqui, i alhora ens permeti de compartir l'obra en aquests espais, sense explotar la persona? Solucionaríem alguna cosa si ens poséssim una bossa de paper al cap per fer les presentacions i concerts? O convindria, potser, llogar una barraca a la muntanya i esdevenir ascetes (si més no, de cara a la galeria)?
Tot són dubtes, una selva habitada per milers de contradiccions que, després de visitar la magnífica exposició sobre Andreu Vidal, encara es multipliquen: tenir l'oportunitat de veure les seves carpetes, esborranys, fotografies, l'escriptori, llegir cartes... –inspira, alimenta. Andreu Vidal, l'artista que va voler ser lliure fins al final. "No la llibertat de triar / cada quatre anys els pentinats de Narcís (...), / sinó la llibertat d'estar / a llocs obscurs o a dins valls/ inabastables, nerviosos o encalmats, ajaçats o corrent,/ gais o melancòlics, però desengalavernats (...)".
