SociòlegEl títol és només un exemple real d’alguns comentaris que circulen per les xarxes en relació amb l’impacte que tendrà la crisi sanitària del coronavirus en el turisme. En una illa cada vegada més polaritzada entre els qui creuen que els perjudicis del turisme pesen més que els beneficis i viceversa, era qüestió de temps que algú plantegés la pandèmia com un merescut càstig. I així ha estat. Alguns treuen pit amb un “ja ho havíem advertit!”, cosa estranya perquè manco el senyor Bill Gates, ningú parlava fins ara de pandèmies víriques... Per contra, sí que molts, és cert que també ells, dissertam sobre la importància de diversificar l’economia per no dependre exclusivament d’un o altre sector.
Diversificar no vol dir prescindir del turisme. No debades, no hi ha cap sector exempt de riscos i menys en cas de pandèmia. En un context econòmic no turistificat també ens enfrontaríem a una crisi. Potser l’escenari no seria tan greu, però no hauria passat de llarg, ni de bon tros. Dit això, ja està bé que aprofitem el context actual per a replantejar-nos com a societat. Entendre que la prioritat és la salut per davant de l’economia i/o quin model turístic volem o no volem. Malauradament, gran part de les crítiques, que no totes, no passen d’una simple demonització del turisme i l’empresariat.
La idea que sent crític hom ja ha fet un ou de dos vermells és nefasta. Com succeeix en gairebé tot en la vida, és molt més fàcil criticar que construir i proposar, però precisament el que fa falta és el segon. Ara més que mai, l’empresariat, els treballadors, l’administració i també el teixit social haurien d’aprendre a fer feina plegats i a ser propositius. Allò que tant deim ara de sortir-ne junts. Fer burla i escarni demostra una mancança patològica d’empatia amén de no ser conscient de l’abast real del problema. Perquè la crisi ens afectarà a tots, treballem o no en el sector turístic.
Les cancel·lacions de reserves són la punta de l’iceberg. Restaurants, petit comerç i un llarguíssim llistat d’empreses pateixen i patiran les conseqüències del confinament. En no pocs casos, tancaran acomiadant els seus treballadors engreixant el deute de l’Estat, que se n’haurà de fer càrrec. I potser sí que el preu de l’habitatge baixarà, però sense feina, l’accés a l’habitatge entre els més desfavorits serà tan o més inaccessible que ara. En aquest context, els funcionaris som els qui partim en principi d’una situació d’avantatge, però que ningú descarti que ens acabi afectant amb retallades de personal i/o congelacions salarials. Perquè els impostos per mantenir el sector públic, a ca nostra, és ben clar d’on surten en gran part.
Vivíem o malvivíem del turisme. Es pot dir com es vulgui, però podem estar ben segurs que el que ve ara, com a mínim a curt termini, serà bastant pitjor del que teníem. És el moment de pensar i executar mesures clares i realistes sobre com minimitzar l’impacte de la crisi sense posar en perill el benestar futur. Alegrar-se de la desgràcia dels altres no serveix per a res. Tan sols per desfer els lligams socials ara tan necessaris. I tot i així, ens en sortirem!
