ProfessoraEntre Sant Bartomeu i Sant Agustí, ja se sap. Temps de ruixats i calabruix. Enguany, a més, amb una llevantada encesa que ha fet matx pels arenals i les marines de migjorn, ha fet llaurar els ferretons de les barques i ha delmat els pins de les garrigues i els jardins. Quina terra, aquesta, que no sap ploure... Sempre massa o massa poc.
A Palma, a més, hi hem afegit d’un temps ençà un nou element recurrent: el tradicional tancament de les platges. Aquesta vegada, tres. Cala Major, pels vessaments de l’emissari submarí de Sant Agustí; Ciutat Jardí, pel torrent Gros, que va recollir excedents “mixts” de la depuradora del Coll d’en Rabassa; i Can Pere Antoni, per les aigües fecals procedents de l’estació del Baluard del Príncep. Sona estrany això d’ajuntar en una mateixa frase les paraules “príncep” i “fecal”, però és que la realitat ho és, de vegades, estranya.
Quan era nina, a ca nostra no li deien “Baluard del Príncep” al Baluard del Príncep. Ni “Can Pere Antoni” a Can Pere Antoni. Moguts per una vocació més realista i un clar afany descriptiu, s’hi referien com la “Caixa de Reclutes” i “sa Merdera”, respectivament. No hi havia tan de senyoriu com ara. Ni de molt.
És curiós que, si m’ho haguessin dit llavors, no m’hauria cregut que els reclutes se n’anirien però que la merda –perdó– encara hi seria. I és que no és creguedor que, després de tants d’anys, no haguem trobat la manera d’arreglar-ho.
Per això és tan encomiable la campanya ‘Salvem Can Pere Antoni’, que proposa des de fa mesos José Carlos Llop des dels seus articles al ‘Diario de Mallorca’. És graciós que un autor tan ‘posh’, que ens regala novel·les plenes d’exquisits objectes de carei i de suggeridores creus de Lorena, i que passeja per Palma amb un impecable blazer de fil i camisa de coll blanc, es reivindiqui com a defensor de sa Merdera. Perdó, de Can Pere Antoni.
I és que Can Pere Antoni –com la major part del Llevant palmesà entre el torrent de Sant Magí i el de la Síquia– encara hi és a temps i no sembla impossible donar-li una nova oportunitat: evidentment, amb la renovació de la depuradora del Coll, l’execució del col·lector interceptor, el projecte de la nova estació de bombeig i del dipòsit de laminació de la depuradora...; però també amb el tramvia que connecti tota la zona amb el centre de la ciutat, la revitalització de la xarxa de molins del Prat de Sant Jordi, l’eliminació de les tanques publicitàries en sòl rústic, la recuperació de la Riba, la pacificació del passeig Marítim, la domesticació de l’Autoritat Portuària, la reeducació de la megalòmana AENA... En fi, que feina n’hi ha, però que és més abastable que els reptes de la façana de ponent o que els de la Platja de Palma, que això ja és de Champions...
Passejant des de la Riba o la costa del Gas fins a la Gruta o Son Caios, no costa valorar el privilegi de viure en una ciutat com Palma. El que sí que costa, en canvi, és entendre la incapacitat per mantenir en condicions un dels grans valors de la ciutat: la línia de costa practicable, la que encara no ha sucumbit a les instal·lacions turístiques, als megacreuers, al trànsit comercial de mercaderies i a l’alienació abusiva del mirall d’aigua per part dels ports esportius.
Són 8,9 km de recorregut lineal ininterromput amb valors paisatgístics, mediambientals i patrimonials extremadament rellevants. Segurament, una de les poques riqueses que encara podrem llegar als futurs palmesans. Una de les grans oportunitats de la ciutat, que hauria de ser bandera de tots per damunt d’interessos i d’ideologies, però que no acabam de resoldre.
I aquí hi ha culpables a gust de cadascú. N’hi ha que prefereixen culpar-ne Cort i n’hi ha que assenyalen la Conselleria. Uns es decanten per responsabilitzar-ne Madrid i d’altres prefereixen apel·lar al cinisme de les legislatures peperes. Per no parlar de l’esperpèntica denúncia que amaga una ‘vendeta’ redactada amb tinta de posidònia.
Emmirallats per les platges verges que tant estimam i que tant ens ha costat salvar, sovint oblidam l’extraordinari valor de les platges urbanes. Les platges de la gent. De tothom. Un lloc especialment democràtic, on s’arriba a peu, en bicicleta, en transport públic... Un lloc per als infants, els majors, els joves, els veïnats, les famílies, les colles, les parelles... Per als que no tenen vacances o no se les poden pagar a fora... També per als ‘sensecotxe’, els ‘sensexalet’ i els ‘sensebarca’. Un espai que, des de primera hora fins a la matinada, cadascú viu a la seva manera: per caminar, per córrer, per nedar, per prendre-hi el sol, per fer la xerradeta, per estar en silenci, per relaxar-se, per activar-se... per sentir-se afortunat. Lliurement, gratuïtament. Sense tarifes, sense horaris, sense barreres.
En Llop té raó. De veres, salvem Can Pere Antoni, per favor.
